Carta a Guatemala (17/01/2005)

Avui he pensat en tu, Miquel. Bé, crec que cada dia ho faig, el que passa és que avui he decidit escriure't. Demà farà dos anys que vas marxar…i et trobo a faltar. Sí, desde que vas marxar noto que la casa s'ha quedat freda, i com si el menjador fos de color gris. Com si sempre fos hivern. Ja sé que no puc dir que estic sola, perquè els pares i en Biel sempre hi són, però tu eres l'únic amb qui podia comptar per a tot, el que m'ajudava, el que em consolava, el que em protegia, el que m'escoltava….
A vegades sento la teva veu, com si acabessis d'arribar a casa i pugessis les escales tot xiulant alguna cançó. Però no és veritat. Quan surto a mirar qui és, és el gat que ha fet un soroll, o la televisió, o la gent que passa pel carrer,…Confonc la realitat amb els records i les il·lusions. L'esperança de que algun dia tornis.


De fet, no sé què faig escrivint-te. He hagut de regirar cartes i cartes; buscar per les llibretes, on anotava totes les nostres converses telefòniques, per tal de trobar alguna possible adreça on poder-te enviar aquesta carta. Potser faig el ridícul, i tots aquests sentiments no van a parar enlloc. I finalment acaben caient dins un bassal ple de fang i oblit, en algun indret de Guatemala.

M'agradaria saber on ets ara mateix. I què estàs fent. Com et va tot i la pinta que fas. Vas marxar d'aquí amb el cabell rapat perquè vas pensar que allà les rastes tan llargues que duïes et molestarien. A vegades m'enviaves fotos, que les tinc penjades per l'habitació. I cartes, que les llegeixo les nits que ja no puc més, i m'envaeix la melangia. I per què no dir-ho, alguna llagrimeta sempre acaba caient…

Desde Guatemala capital, que és a on vas arribar el primer dia, et vaig anar seguint la pista, gràcies a les teves trucades i les teves precioses cartes.
Jalapa, Santa Rosa, Jutiapa, Chiquimula, Zacarpa,….en tot un any vas fer aquest llarg trajecte, i m'explicaves les dificultats que tenies, la gent que coneixies, la realitat que t'envoltava, les coses que et succeïen, el què et passava pel cap….tot i això deies que eres feliç. Perquè desde sempre havies sabut que aquest era el teu destí. Jo me n'alegrava per tu i et deia que esperava veure't aviat.


Amb els pares mai havies tingut una estreta relació, ni amb en Biel, però ja coneixem prou bé el seu caràcter esquerp (no t'ho creuràs, però ara que té nòvia -sí, té nòvia!!- està canviant molt, i a vegades m'explica coses seves i tot! Qui ho hauria dit, oi?).
Ells mai van entendre què se t'hi havia perdut allà, a l'altra punta del món. I tu vas respondre que se t'hi havia perdut la vida. Desde llavors, encara que es posaven dels nervis, no van gosar qüestionar-te mai res més. Sabien que sempre feies allò que et proposaves, i espero que encara sigui així.


A vegades, la gent del bar (sí, encara treballo al Blau de Nit) em pregunta per tu. Jo els dic que tot bé, perquè de fet, és el que volen sentir. Però menteixo, perquè no en tinc ni idea.


Encara no he dit a ningú que t'hi quedaràs per sempre. El cor se'm va quedar glaçat quan m'ho vas dir des d'aquell telèfon ronyós d'Izabal. La conversa va ser dura i freda.
Com s'ha convertit ara aquesta casa per mi (hi ha dies que em cau a sobre).

No sé perquè no ho he dit a ningú del poble. Suposo que és un fet que m'és tan difícil d'assimiliar, que fins que no m'ho cregui, no ho podré explicar. Els pares tampoc s'ho creuen, diuen que és un rampell dels teus i que tornaràs en qualsevol moment. Que sempre has estat igual d'imprevisible. Però jo sé que sí que és veritat. A ells no els hi havies parlat mai d'aquest somni i per això no ho entenen. El Biel fa veure que no sap res i només diu que vas massa a la teva. En això té raó, però t'entenc, perquè en aquest aspecte, tu i jo som iguals.

Tot i això, ja fa gairebé un any que els de casa no sabem res de tu. I això per què? Estàs massa bé allà? T'has oblidat de la teva germana? L'últim cop que vas trucar eres a Izabal, i el dia següent volies anar cap a Honduras, perquè havies contactat amb uns col·legues teus que també eren allà, i junts, volieu baixar fins a Sant Salvador.

Heu arribat a fer-ho? Jo ja no sé res més. I a vegades m'angoixo i penso que t'ha passat alguna cosa. Però el meu record és tan viu, que aquestes mínimes possibilitats s'esvaeixen quan em refugio a la teva habitació i tafanejo una mica. Per sentir-te més proper. Llavors sé del cert que no t'ha passat res i que estàs bé, ben lliure. Com una papallona. Que mai deixaràs de volar.



Enyoro les nostres converses Miquel, els tes d'herbes de bona nit i les teves abraçades de germà gran (bé, de germà mitjà…). Per mi ets com un heroi. I a vegades m'he plantejat anar a buscar aquest heroi per les terres de llatino-amèrica, on sigui que siguis. Et buscaria, perquè segur que et trobaria.

No sé com puc acabar aquesta carta. Perquè ni el més tendre de tots els finals podria reflectir allò que sento ara mateix. Ja t'he dit que t'enyoro, que et necessito perquè amb la teva absència m'has tret una part de mi, i em fa mal no tenir notícies teves…Ara ploro....

A fora el sobre, he escrit amb lletres ben grans l'adreça de casa, el telèfon i el meu mòbil, perquè potser te n'havies oblidat, qui sap. Jo enviaré aquesta carta a una adreça que em vas enviar un dia, d'una granja de Chiquimula, on t'hi vas allotjar durant molt de temps, i em vas dir que com que havies fet amistat amb els amos de la casa, de tant en tant hi tornaves. Els hi escriuré també una carta a ells, preguntant si saben on ets i si et podran donar aquesta carta. Espero i desitjo, amb totes les forces del món que t'arribi, encara que sigui d'aquí a uns mesos.


Res més. Només vull que siguis feliç allà on et trobis i que de tant en tant te'n recordis de mi. Jo aquí, penso molt en tu.
Espero que no hagis canviat, i que continuïs tan atrevit com sempre, tan fort com una tempesta sense fi, tan intens com el mar, i tan dolç com la mirada d'aquells nens que surten a les fotos que m'enviaves.


No canviïs mai. És així com et vull i com sempre t'he volgut. Encara som germans, oi?


T'estimo més que mai, Miquel.


No perdis mai la llum del teu rostre……ni les llàgrimes de la pluja……


Una abraçada immensa. Tan immensa com la distància que ens uneix i separa a la vegada…..




La teva germana.