XXXVIII-LA CAPELLA DE SANTA MARIA

Oh paradoxa! No sé si és goig o si és dol?!
Però quant estic en la capella, mon cor troba el seu consol.

XXXVIII-LA CAPELLA DE SANTA MARIA


Mon castell té una capella
(l'església es troba a Riner),
però encara que és petita
tothom hi cabem molt bé,
fem tot allò necessari
i el que el bisbe ens deixa fer!
Santa Maria és l'estrella,
ornada en flors és tan bella!
Té un encant tan preciós!
Que a més de mare és l'Esposa
que està al jardí de l'Espòs!
És un misteri tan gran
que la Verge intacta i en Déu reclosa
sigui Mare i sigui Esposa,
i a més... que ens estimi tant!
Quantes i quantes vegades
mirant la Mare i la Creu
se m'ha humitejat la cara
i s'ha entendrit el cor meu!
El temps que m'ha tocat viure,
de mort, de lluites i afanys,
ha omplert tots els meus anys
ofegant el meu somriure.
Del néixer fins al morir
és agonia constant
feta de crit i de cant,
de llum i fosca també,
que si no hi hagués llum
la fosca no fóra re!
Però tastem joia i bonança,
i això fa més gran la malaurança!
Cruïllada paradoxal
on la ment sempre es pregunta:
"Trobo el bé quan faig el mal,
o la vida amb la mort s'ajunta?!"

En aquest recés petit,
davant del Déu moribund
i de la Verge (amb l'estança a entrellum)
consolo el meu esperit!
Em crema d'angoixa el pit
fent allò que no vull fer
i volent el que no pot ser!
Aquestes quatre parets...
davant la força divina,
amb la por, que m'embolcalla i em mina,
esclato en plors muts i freds!
Simulant una aparent valentia
surto a encarar-me al dia,
que potser serà l'últim dels meus fets!
Si em piquen haig de ser mesell!
Si colpejo, sóc borrell!
No hi ha clemència ni dubte
ni l'honor és incorrupte
quan t'estàs jugant la pell!

En retornar... més assossegat,
cercant un moment discret,
entro en la quietud
d'aquell lloc on he estat dut
per estar tranquil i abstret
davant de Santa Maria
(la flor més pura i més bella),
agenollat, poso entre les mans el cap!
No sé si és per donar-li gràcies
o perquè em sento salvat!

Mon castell té una capella
(l'església es troba a Riner),
però encara que és petita
i tots ens hi trobem bé,
quan hi estic sol...
Oh paradoxa!
No sé si és goig o si és dol?!
Sense tenir-ne, tinc fe!

Josep Vendrell i Torres