XXXIII-EL NOM

Així és el meu nom! Aquest nom m'obliga ha ser millor cada dia


XXXIII-EL NOM

A RIÀ va néixer!
A NAVÉS, morí!
A prop, en la vall d'Ora,
mal haja aquella hora!,
el van malferir.
En Llop ibn Muhammad
guanyava el combat
i Guifré el Pelós,
pare de la pàtria,
que per aquesta terra estava zelós,
marcava el camí,
donava el seu cos!
Com el gra de blat
colgat i ben clos,
feia el camp daurat,
regat amb la sang,
més roja que el foc!
Regió abandonada,
tota devastada
pels sarraïns,
ell la protegia i la repoblava
pels quatre confins.
I en la vall de Lord,
així iniciava
la nació estimada
amb tot el seu cor!
Ripollès... Osona...
Bages i Berguedà
anaven creixent sota el domini
de la seva mà!
Monestirs i ermites,
viles i castells!
Anava creant formosos pomells!
Ripoll, Sant Joan...
monjos i abadesses,
treball i oracions...
creixia la pàtria
pels quatres cantons!

Vic va reflorir!
Brolles i descampats
amb els musulmans,
tots varen fugir!
Carles, rei dels francs,
per fidelitat i ses gestes grans,
l'investia comte
d'Urgell i Cerdanya.
Més tard, el seu fill Lluís
conferia a sa persona
els comtats de Girona
i de Barcelona.
Era un compromís
dels reis carolingis i Guifré.
No hi ha paradís
si el mal no és submís!
L'ordre té preu i té xifra.
Ja Carles Martell
va haver d'expulsar
de dalt de Poitiers
l'àrab mesell,
i la Marca Hispànica
ha estat la muralla
perquè la canalla
no passi la ratlla;
i gràcies als catalans
han viscut,
per la part del sud,
tranquils al país dels francs!
Bo i sent vassall,
ell va iniciar
la independència
que té el català!
Fidel a l'homenatge
va deixar a l'hereu
i als tres fills més
tot el que tenia,
tot el que no era seu.

Més tard, el segon Borrell
(que era el seu nét),
assolí de sobres
el que somià ell!
Quatre eren els fills
(la filla abadessa, ben lluny dels perills):
Guifré segon, dit Jofre i Borrell,
per diferència al pare del seu fill novell;
Miró, Sunifred i el petit Sunyer.
La sang de ses venes
era la del genitor trencant les cadenes!
Cadascú té un blasó.
El meu és, de sempre, el del meu senyor;
però els de Barcelona,
per amics o enemics,
és viu i esperona.
És veu de Guifré, la seva persona!
El seu escut d'or,
símbol del país que portaven al cor,
està ben marcat amb les quatre barres,
vermelles... sagrades
d'aquella nissaga,
d'aquell esperit que mai serà mort!
Quatre eren els fills
i un sol era el cor!
Per això les llegendes...
campanes al vol!,
parlen de tres reis francs,
del fill i del nét,
de distints períodes
units en un fet,
com si succeïssin
a un home sol!
Guifré el Pelós,
sí... va ser el primer!
A Navés moria,
però de Navés renaixeria
per a cada català, serf o cavaller!
El seu esperit cala en el nostre pit!

Va de boca en boca!
Som branques i fullam
d'una sola soca!
Pare de la Pàtria
que s'ha fet llavor,
i creix i es multiplica
i amb tots fa parió!

Anem al que anava:
Venrela... la mare,
em va portar al món!
Mon pare va dir-li:
"Guifré es dirà per a mi,
i per a tothom!"

I així és el meu nom!
Aquest nom m'obliga
a aprofundir,
tant en la llegenda
com en la fantasia
allò que és veritat,
que em mou i em domina
per ser el que haig de ser!
Millor cada dia !

Josep Vendrell i Torres