XII - L'AIMIA

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.



XII -L'AIMIA


Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

Picant a la farga de dintre el castell
vaig veure la dama junt amb ses donzelles.
L'enclusa, el ferro espurnat pel martell
van fer que els ulls d'elles,
com un cel d'estrelles,
miressin plegades aquelles centelles.

Jo, ben estufat,
brandava l'espasa forjada
per sobre el meu cap.
Ella, amb la mirada,
em va encisar el cor,
i des d'aquell dia
a dins del meu pit
hi crema el seu foc!

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

Armífer em feren.
Més net i acurat
per sales i patis de l'emmurallat
pujava i baixava amb més llibertat.
I si no la veia, frisant la buscava.
I si la trobava, tot jo tremolava!
Amb altres amigues
cuidava el jardí,
i jo l'espiava
amb goig i amb patir.

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!
En la maleïda guerra,
cara a cara amb la mort,
encerclat sense esperança,
amb neguit i amb paor,
pensant que la perdia,
m'omplia de braó,
de força als meus braços,
d'energia al cor!
Com podia sucumbir
si per ella sols vull viure
i no desitjo morir?

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

Un cop armat cavaller,
al costat del finestral,
quasi darrere el tapís,
vaig veure la meva estimada
amb un dolç-tendre somrís.
Sos ulls, com brillants diamants,
em torbaren la mirada...
(als dos, se'ns humitejà la cara)
Enmig de la multitud,
amb brogit i amb gatzara,
vam sentir la quietud,
i de lluny... el nostre amor s'abraçava!

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!


Aquell torneig va ser el primer
on nós s'estrenava com a cavaller.
Armat i ben plantat,
muntat al corser,
amb l'escut, la llança i el meu escuder,
feia una patxoca!
Mira: què hi vols fer?

Tothom em mirava
i jo em passejava per davant de tots.
De sobte, parant-me,
vaig baixar la llança a prop del seu cor.
Pobreta amadora!
Ben avergonyida...
que gosa o no gosa?
El seu mocador em va regalar!
No sé quants cavallers vaig descavalcar

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

Polida neboda de la senyora,
sense lligams ni compromís.
En sol·licitar-la va ser una bona hora,
amb consentiment i el goig del permís.
Ai! Quina joia, quin paradís!
Quan la castlania tingué endreçada
i el castell ben arranjat
férem la festa de nuviances
senyors i vassalls tots convidats!
Des de Riner fins al meu SU,
sobre la gropa del meu corser,
jo la vaig dur!
El nostre anhel
feia, d'aquesta terra,
un retall de cel!


Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

Vassalls i vilans,
tant petits com grans
amb crits d'alegria.
La portalada de la muralla
amb fulles i flors,
el rastell ornat
amb teles i cintes de tots els colors!
Llarga xerinola al voltant del foc
fins a trenc d'alba.
Mentre en la cambra,
com si fos un joc,
ella i jo bastíem el niu,
més preuat que l'or!

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu amor.
Que sol estaria
sense tu el meu cor!

L'amor que ens tenim
és noble i honrat,
no vol cenyidor per sa castedat.
Si quelcom el lliga...
és la unió suau de la llibertat
amb el vincle fort de fidelitat!
TOTS DOS SOM UN COR!

Ah!, la meva aimia.
Ai!, el meu AMOR!
Josep Vendrell i Torres