VIVENCIES A L'INDIA

VIVÈNCIES A L'ÍNDIA
Josep Ferrer Guzmán


Açò es un altre mon.
Hi ha un tercer món, però està en aquest


I l'inici

Porte quatre dies en un dels països més grans i poblats del món; Índia
Pensava que el calor sumada a la xafogor del meu poble serien insuperables i no és així. Ací tenen quatre o cinc graus més i el percentatge d'humitat va fins el límit. Sempre vas suant, netejant el que sues i amb el ventall a la ma.
Estem tractant de pillar-li el punt al viatge donçs son moltes les coses distintes, molt diferents. La llengua és un dels inconvenients mes notables tot i que amb ell comptàvem. Sort que els companys que portem, a més d'excel·lents persones, son uns bons poliglotes. ¡ Quina enveja que em fan!

Fins ací he vist un món on sembla que el rellotge s'aturà fa un segle i les coses van com van.
Delhi a resultat molt colpidora. Milers de persones jauen pels carrers a les nits i viuen (¿) allà on poden; als indrets més impensats. Gran part de la ciutat és poblada per gentades i pàries procedents de la casta dels intocables i d'on mai podran eixir-se'n.

Al Kajastán la cosa no sembla estar millor. Els decadents " havelis" o antics palauets que arreu dels pobles hi ha, son la mostra d'un temps llunyà que ha finit. Les antigues caravanes de camells i mercaders que altra hora es conegueren com "la ruta de la seda", deixaren ací les seues petjades que ja quasi estan esborrades al menys pel que fa a la gents i la seua subsistència; sols de records no es pot viure. Altrament no és compren com essent una plana gegantesca des de Delhi fins a Pushkar, amb una terra que sembla bona i assaonada, no se sembren els camps amb collites productives, fruites, verdures i altres. Els pocs camps que veiem conreats ho son de dacsa, pinso pel bestiar, canya i poc mes. No ho entenem..

El bestiar és abundós i està per tot arreu, així com sona; per tot arreu¡. En un mateix dia em vist vaques, porcs, búfals, vaques, titots reals, monos, va...., ocells pica-soques, esquirol-ets, coloms, cavalls, faisans i tots aquestos animalons en llibertat i també al servei de l'home. Tot plegat vivint en una plana verda, esplèndida, lluenta i neta, semblava el paradís.
La natura és amb molta força i abundància a l'Índia. És molt gratificant el paisatge i ens alleugera dels inconvenients del viatge, sobre tot de la calor.
Viatgem en dos cotxes amb dos conductors natius que és defenen molt be en les malmeses carreteres i mes encara en un trànsit urbà que es el summum del caos. ( "...Ai Déu meu que ens la peguem ¡") Apurar fins la miléssima en el temps i la distancia, és la norma de tothom. Aquesta regla aplicada al centre de les poblacions plenes de motos, vaques,taxis,tricicles, motocarros, carros, camións, bous, autobusos, vaques i mes vaques i tota la fauna humana que es belluga (bo, alguns dels humans jeuen tot el dia i no és belluguen gens) amb basals de fang i tarquim, afegeix un plus d'emoció que ja ens agradaria estalviar-nos.
Tot i saber-sen en un altre continent, en un pais grandissim de tradicións i costums mil·lenaries -pot ser més que les nostres- i tractant de despullar-sen de la nostra occidental concepció de la vida, no podem pair les coses que a diari ens copsen.
La misèria es pot tallar amb una espasa, la brutícia engolix la vida dels carrers, places, temples i cases. Però a sobre, al costat, o al mig de la runa, la merda i la pudor hi ha un toll d'humanitat que transpua serenor, respecte i pot ser felicitat; en molts casos també resignació.

II Endinsant-nos

A les sorolloses i brutes ciutats destaca com un raig de sol després de la pluja, els vestits irisats i cridaners de les dones, que amb els seus "saris", mostren un posat exquisit i elegant que tot plegat magnifica més la misèria que les envolta. Aquestes dones així vestides també hi son als pobles treballant a la construcció o al camp on s'hi veuen més dones que homens. Miraculosament els fràgils vestits i les tendres gases que els guarneixen, queden exempts de la brutedat pròpia del treball agrícola i és veuen totalment nets i polits fixant així un mes dels molts contrastos de l'Índia.

El cos no és alié a tant daltabaix del viatge i mostra el seu desconcert amb uns descontrols estomacals i aquells dolors que sovintejen la meua vida i que van allà on jo vaig. Així que per allà on deixem anar el que al cos li sobra, semblava una aixeta i la farmaciola tractava de taponar la fuita amb prou encert. Ah; també amb l'ajut de la Pepsi-Cola. Qui t'ho havia de dir Pep; la Pepsi guarint-te la panxa!. Això de la Cola ha estat un bon consell dels companys, que Déu ni do quina bona gent; bona, boníssima¡. Quina sort viatjar amb gent tan trempada, disposada, que està sempre per tu, que no fa problema de res, amb ganes d'esbrinar-ho tot, de conèixer més i més i també aplegar fins el moll de l'os. Gràcies Montse gràcies cunyat, gràcies Josep Martínez, gràcies Lluïsa i sobre tot gràcies a Amparo que m'estima. Pense que un llamp de companyonia i agermanament ens aplega a tots sis en una experiencia viatgera única. Acabarem estimant-nos; més vull dir¡

III El miratge
Agra ha estat per mi una fita. L'esplendor del riu que voreja el magnífic fort amb el seu palau, miradors, jardins, la vista que s'hi mostra dels voltants del famós monument, fan caure en una mena d'èxtasi on els sentits s'engrandeixen fins límits insospitats i esclaten davant l'esvelta i perfecta presencia d'un miracle en forma de palauet sortit de les Mil i una nit i que en diem TAJ MAHAL. A mi em feu l'efecte com si allò surés i no fos arrelat a terra. La simetria de formes i volums que presenta, arrodoneixen una estètica quasi insultant que et deixa postrat en una mena d'embriaguesa de no-saps-que. Algunes persones corpreses davant de tanta bellesa, no poden contindre l' emoció com per exemple la meua dona i deixen córrer unes llagrimetes a mode d'homenatge. Més encara; la senzillesa de formes i línies, mostra el mestratge i creativitat on el volum, l'ordre i la forma tenen el seu tron. Aquest memorial -el monument és un mausoleu- de l'amor apassionat i romàntic de Saha Jahan i de Mumtaz Mahal esdevé així un cant a la bellesa i a l'amor. Hom te la sensació d'estar davant d'una obra de Déu, com quant admirem una flor, un paisatge o una posta de sol.

El camí continua i de vegades empitjora. Cal tindre l'anim disposat perquè queden hores per davant i molts clots a la carretera. Allà on millor es creu, fem un àpat on el terra del menjador te un bon assortiment de cucs i formigues que fan la mida. Fent via de nou som regraciats pel paisatge que de tant verd esdevé monòton. Porcs, burrets, vaques, búfals, bous, cabres, ovelles i demes bestiar abunden per tot arreu tot donant-li al paisatge aquell posat bucòlic i encisador. També els rius grans, grandissims rius amb el seu cabal generós, regalimen les planes verdes i boscoses i nodreixen de vida, palmerars, arbres, bestioles i personal.

IV "Terra Santa"

El decurs del viatge ens porta a la ciutat santa de Benarés. Allí s'hi pot trobar a mes de molta pobresa, peregrins, vells i malalts terminals que porten llurs cóssos a finir la seua vida al també sagrat riu Ganges. Tot un estol de pàries d'arreu de l'Índia, omplin els carrers de la ciutat en un esclat de colors, creença, pudors, respecte, devoció i esperança pels oprimits i desheretats que per tot el país em vist. A un "gath" -escala- que toca el Ganges hi ha la celebració del vespre. Quedem bocabadats. De cara al riu en una terrassa improvisada a mode de temple i voltats de milers de peregrins abillats amb turbants, pintures i guarniments de distintes formes, cinc joves sacerdots celebren el ritual d'agraïment pels dons rebuts al llarg del dia. Les vaques també hi son. El ritus és d'una estètica bellíssima. El posat dels joves celebrants inspira respecte i les seues cerimònies son elegants i profundes. Barreja de ritu i dansa.. Fan servir diversos elements com aigua, flors, encens, foc,.... Al presentar cadascun d'ells, un seguit de gestos invocacions i cants son formulats pels celebrants. La música no para. Hi ha un cantador que recita una mena de salms. La gent de vegades també canta i fa palmes. Observe als que tinc a prop. Hi ha de tot: qui no calla i qui sembla molt posat. Però la devoció hi és. Shiva és glorificat.
Sent una mena de comunió amb aquestos creients. Jo també crec en Déu que és bondat, que és amor i ens espera a casa seua.

A trenc d'alba tornem al mateix lloc. Ara del riu estant i des d'una barca, anem vorejant els "gaths"o escales on els hindús s'apropen al Ganges per fer les seues ablucions i purificar-s'hi. Es renten i recen. Hi ha una llum que no ho es del tot. Sembla una boira clara que du misteris; els misteris dels qui creuen. De prompte observem unes piles de llenya, el guia ens diu que no fem fotos. La pila de fusta es per cremar les despulles dels qui allà van a morir. Ens colpeix l'advertiment, ens impressiona el lloc. Quedem esgarrifats. Allà mateixa, davant nostre és on cremen a diari cent difunts. Continuen preparant la pira. Son les set del dematí.
Ara serpentejant els carrers quepujen cap a la ciutat, el guia ens porta a visitar un guru de qui esperem alguns remeis. Per arribar-hi passem un calvari. Tot el barri és ple de gents malmeses, leprosos, invàlids, persones trencades, cecs i moribunds. Demanen auxili, caritat, caliu.... Els habitatges son com porcateres, els carrers plens de caguerades, mosques i rates. L'ambient esdevé asfixiant. Un encantador de serps ens alleugera l'aclaparament. L'encanteri que trau la cobra del cistell, ens abasta a nosaltres i quedem encantats.
L'homenot dels preparats, olis i ünguents ens reb amb tota la parsimònia que pertoca a l'Orient. Envoltat de potets, ampolletes, mesures, solucions i herbes remeieres va escoltant cadascun dels nostres alifacs per cercar el remei adient. Amb tota la paciència del
mon barreja olis, aboca esències i prepara ünguents. Quedem alelats mirant el que fa i con ho fa. Sembla que ho te clar. No dubta. Inspira confiança, no sembla un comediant.
Tractem de sortir d'aquest cul del món que és aquest tros de Benarés perquè els nostres anims van flaquejant i els cors estan en un puny. Es molta la misèria, la pobresa i el patiment d'aquets fills de Déu.

V Cap el sud


L'ocellot de ferro que a la panxa en lloc de budells i sang porta ferralla i persones, ens du cap el Sud, a Bangalore. City Garden li diuen i certament que ho és.
Ciutat assentada a una plana boscosa de l'estat d'Andra Pradesh, presenta un aspecte magnífic. Molts arbres de mides gegantesques, plantes i flors, sovintejen jardins, places, carrers i parcs. El trànsit te un cert ordre i la ciutat esta mes neta. Així que no podem evitar comparar-la amb el nord que fins ara era on estavem i donçs el saldo ens dona positiu. Si a més hi afegim la bondat del clima, el ventet que corre i que no és sua gens sembla que anem a millor i ne'm de traure bon profit.
Visitem el seu botànic. Gran encert. És preciós, gran i ple de plantes i flors amb colors purs i singulars. Tot és net, hi ha ordre. Nombrosos visitants entre els que s'hi troben molts escolars i estudiants, visiten l'indret. Alguns "guiris" també; no cal dir noms.
Dins d'un hivernacle la cosa és dispara. Allà hi ha tot de plantes i flors que captiven la concurrència. L'aplec de bellesa de tanta bellesa, la diversitat i força dels colors, les construccions monumentals paga la pena haver vingut a l'Índia, creieu-me. Però manquen els abres. No, no se m'han oblidat. Quant hom ve d'un país on els arbres son esquifits, pocs i migrats, no pot deixar d'estar soltant un !ohhhhh¡ majúscul en veure les excel·lents formes i mesures que tenen aquestes meravelles de la naturalesa. A mes, al sí d'aquest botànic es celebra una mostra (semblant a la nostra Iberflora) que atrau a grans i menuts. Eixim reconfortats i somrients.

A l'Índia tot és gran, tot va per gros. A les viles i ciutats hi han grans gentades, els arbres s'enlairen fins tocar el mateix cel, els rius son abundants i generosos, els ramats pasturen per planes, prats i tossals encatifats d'una herba toba, esponjosa i infinita. Les vaques son incomptables; dic mal, perquè segons els meus conters hi ha una per cada habitant, així que estem parlant de mil milions. ¿ Va tot per gros o que?.

VI Monumental

Mysore és la propera fita. Agradable, atractiva i amb moltes propostes per fer compres. El Palau del Maraha es magnífic, elegant i sumptuós. El visitem sense presa, estem fent propi l'estil de vida dels hindús.
Gaudim de les estances nobles amb acabats de bones fustes, portes d'argent i mobles de caoba o sàndal. També hi han teles precioses d'un gust exquisit i refinat amb brodats d'argent. Observem uns interiors ben pensats i distribuïts. Marbre per tot arreu. Vitralls irisats que mostren titots reals i altres bestioles alhora que fan de llanterna natural tot il·luminant les estances amb un to màgic, oriental, !de l'Índia¡. Mes encara: la nau central presenta una arquitectura ben particular i calculada on a partir d'un interior que sembla un bosc de pilars i arcs de referències islamistes, ens va abocant cap a la plana enjardinada, sense parets de tancament i aixi ens trobem de sobte en un aforament perfectament intregrat en l'edifici on hi han grades, palquets i llotges per gaudir-ne de desfilades, justes o espectacles.
Dinem a un lloc voltats de plataners, palmeres i papaies que convida a menjar sense preses. Cuinen molt be i ens anem reconciliant amb les menges pròpies del país. Per la vesprada shoping; perill ¡

VII El poble


Les gents de l'Índia tenen els sentiments i les creences religioses molt arrelades. Viuen intensament la seua fe i a més sembla que tothom és creient. En Shiva o en Alà, en Buda o Jesús però s'hi creu. Al contrari que a les nostres contrades on la societat és laica i la manca de fe i religiositat és el que domina. ¿ Hauriem de convindre donçs que a més endarreriment mes religiositat i a l'inrevés ?. A l'Europa de la societat del benestar sembla que ho tenim tot però el ben cert és que molta gent te set d'alguna cosa que l'emplene interiorment. Ens ho haurem de fer mirar això.
El nostre periple pel sud ens porta a la serralada de Nilguiri on fruïm de les meravelles d'un paratge protegit d'exuberant i frondosa bellesa. Hi veiem cervols, elefants, monos... Alguns paisatges estan entelats per la boira i la proximitat dels núvols donçs ens trobem a prop de dos-mil metres d'alçada.

COCHIN PEOPLE'S

A prop del moll, gentada humil/
que te gana ...
de dignitat.

Llancen les xarxes a l'aigua
i també al visitant
que ve de fora,
que porta euros
o dolars, pot ser.

Poc de peix i quatre guiris.
Per anar tirant,
fregint i menjant
demà, qui sap...

Son eixerits, tot ho resolen
"no problema, no espices":
no hi ha més remei
estan afamats.

Peix ben fresc duen a taula
i ve que ens xuplem els dits
Un núvol de mosques ens acompanya
i un altre de venedors
postals, flautes, barrets o dibuixos
hi ha qui cerca un comprador.

Dos vellets pidolaires
toquen música ancestral,
estan bruts
tenen anys,
molts anys!

Un indiet de nova saba
fa sonar un flabiol
que regalima l'oïda
i ablaneix el nostre cor.
Dolça i tendra melodia
d'on naixerà un nou dia
mostra d'esperança i futur.
Futur de la jove Índia
futur per un món millor. Madurai. Agost 2005






VII La natura

Allepey es un indret amb aiguamolls, canals i marjals. Arrosars per tot arreu, plataners, palmeres que vinclen la soca cap a l'aigua. El paisatge sembla un decorat de tan màgic com és.
Viatgem en dos cotxes amb dos conductors natius que és defenen molt be en les malmeses carreteres i mes encara en un trànsit urbà que es el summum del caos. ( "... Ai Déu meu que ens la peguem ¡") Apurar fins la mil·lèsima en el temps i la distancia, és la norma de tothom. Aquesta regla aplicada al centre de les poblacions plenes de motos, vaques, taxis, tricicles, motocarros, carros, camions, bous, autobusos, vaques i mes vaques i tota la fauna humana que es belluga (bo, alguns dels humans jauen tot el dia i no és belluguen gens) amb basals de fang i tarquim, afegeix un plus d'emoció que ja ens agradaria estalviar-nos.

Embarquem en un vaixell conegut com "Back Water" d'aspecte molt local pel que fa als materials dels que està fet. Així veiem fusta, cànem, bambú, cordells de pita, tires de fulla de plataners i d'altres d'ací, de ben a prop. Bona capa de vernís li fa de protector alhora que permet vore les matèries esmentades. És acollidor i agradós
També ho és la tripulació. Ens instal·lem, hem de passar un dia sencer amb la seua nit.
Al principi de la navegació el canal es ample, fara quasi dos-cents metres. El corrent de l'aigua no es percep. Dolçament iniciem l'itinerari envoltats per totes les tonalitats del verd. A les dues ribes i encabides a la frondosa selva hi han cases d'obra i també barraquetes de palla i canyes. S'hi veu gent treballant els camps d'arròs, pescant o amb les barques carrejant i traginant, fruites, queviures i demés. Homes o dones renten roba al seu estil, o siga, colpejant-la contra els esglaons de les escaletes que hi han al canal davant de cada casa. També es renten ells i elles al canal, es clar. Forma part de la seua vida aquest gran sequiol. Es on fan quasi tot i també és la via de comunicació perquè no existeixen carreteres.
La navegació es amable, plàcida, relaxant. A l'ambient hi sura una mena de serenor i pau que ens amera i s'endinsa en nosaltres. Ens deixem penetrar per aquest sortilegi tàcit.
El desig d'aturar aquest moment ens fa agafar l'aparell fotogràfic per fer una pila de fotos.
El vaixell atraca a la vora esquerra per que puguem visitar un poblat on hi destaca la seua església catòlica envoltada d'equipaments i serveis que semblen una missió. Visitem l'esglesia discretament perquè estan celebrant missa. Està plena, canten moltíssim i a més tots canten. A un costat estan els hómens i a l'altre les dones. Fa goig,
em sent molt be, son germans en la Fe. Voltem pel poblet senzill però net i ben abastit. Les seues gents ens mostren un acolliment molt agradós alhora que alguns se sorprenen de la nostra presència en tal especial indret.L'ambient és de pau, però d'aquella que va per dins, pels cors de la gent. Obrim els nostres per rebre aquest be i tornem al barco. A l'església segueixen cantant. Ha passat una hora. Tornem contents.
Veiem altres esglesietes i instal·lacions de molt bon aspecte que relacionem amb l'església catòlica que en aquesta part de l'Índia és important.
També Cochin és un enclavament de majoria catòlica on hi ha l'església més antiga de l'Índia, la de S. Francesc que varem visitar. Observem també una certa presència del partit comunista pr algunes viles. Això es nou en la nostra visita.
Ens ha relaxat molt aquesta experiència.
Tornem de nou als cotxes i fem via.





VIII La represa


A Madurai tornem a ser a l'Índia de la misèria, dels intocables i dels quaranta graus. La ciutat te un important temple cridat Meenaskshi. Allí s'apleguen peregrins i creients hindús. Aquest urbs te dos milions d'habitants, misèria, vaques i molta vida religiosa. El seu temple es molt gran. Hi ha un elefant - si sí; dins del temple- també botigues - si sí, dins del temple!- i una total manca de salubritat i higiene. Moltes imatges son venerades amb ritus que van acompanyats d'una aportació de mantega que als 40º graus de hui, es fan caldet i regalima tot embrutant els voltants. Moltes deïtats estan brutes, negres, tot es una mica barroc. I tanmateix es pot palpar l'espiritualitat d'aquestes gents que fan gestos, ofrenes i ofrenes amb un posat de convenciment i interioritat. Grans i menuts, pobres i rics passen per allà besant el terra, portant cistelletes amb fruits,
una flor o un collar de flors. L'hinduisme te força, esta present, te futur. No entenem algunes coses però el que està clar es que l'hinduisme és molt important per a la gran majoria de persones d'aquest país. El budisme, cristianisme i l'islam també hi son però no tenen tanta parròquia.


A Trichy hi han alguns temples catòlics. Fa molta calor. Ens banyem a la piscina de l'hotel, reposem forces i eixim a visitar mes temples i un fort.
Ara s'esdevé un bon fet; trobe un cau on a mes de vendre coses sospitoses també venen !caliquenyos ¡. Xe quin èxit. Ja portava dies sobre el tema fins que ho he aconseguit
Al temple ens acompanya un guia que ens puja a un terrat on el terra podria fregir un ou en dos minuts. Val la pena, es veuen les torres de sis temples de molts colors. Per fora presenten aquell aspecte tan carregat amb moltes figures de coloraines que li donen aquell aspecte característic de l'Orient. A dins molts fidels, un elefant, gent per tot com sempre. Hi ha qui dorm qui prega i fa les ofrenes. Aquest lloc es un gran recinte voltat d'un mur que abasta sis temples i els habitatges pels brahamans que hi viuen. Els qui no ho son poden viure ací. Fem fotos, escoltem el guia i quedem admirats d'unes escultures que formen part de les columnes i que son uns cavalls amb formes esveltes que sembla que van a moure's. És preciós. Gaudim d'aquesta bellesa.
Shoping i anem a sopar.
Al restaurant de l'hotel . Cuina ben elaborada i ens costa dues-centes cinquanta rupies, cinc euros per cap. Encenc el caliquenyo. Es deixa fumar. Felicitem el cuiner. ! Massa¡


IX La cloenda


Hem de fer cinc hores de cotxe per arribar a Chenai. Població costanera famosa per les escultures que fan els artesans i experts en treballar el marbre, granet i altres materials com ara el bronze dels que trauen magnifiques figures representatives de l'art tradicional. De les seues mans surten esveltes -ho varem presenciar- obres d'art creades amb un gust i sensibilitat exquisides. Un gran nombre de peces s'hi amunteguen a les fàbriques i botigues creant una maror que ens embarca en una embriaguesa especial. També hi han xicotets temples esculpits a la mateixa roca de granet. Fantàstic. Ací hi ha molta tècnica i molta saviesa que justifica tota classe d'entrebrancs per arribar ací i veure-ho de prop.
El mar que tant enyoravem es ací mateix. Som al golf de Bengala i l'Oceà índic banya aquestes costes. Demà en farem un tast. Quines ganes ¡
A molts llocs hi ha gent sobre tot joves i xiquets, que ens demanen de fer-se fotos amb nosaltres i també que els hi la fem a ells. Resulta molt xocant però inclús alguna vegada ens han donat la ma pel gust de "tocar" una persona que per ells és molt rara. No som negres, tenim els cabells clars, no com ells i elles que el tenen negre com el café i a mes vestim rar. O siga tota una novetat; "cal que ens fem la foto" deuen pensar. Son gent senzilla i agradable, molt propera. No hem tingut cap problema -si exceptuem una presa de pel que passarem- al llarg del vint-i-tres dies que hem viscut a l'Índia. Hem estat això sí, assetjats i aclaparats "in extremis" per venedors de tot tipus d'objectes que busquen els "guiris"on siga i com siga fins esgotar la nostra paciència que ens dicta la millor manera d'escapar-se'n. Això forma part dels avatars de qualsevol viatge i ací a més cal afegir la calor - Déu meu com hem suat- i els menjars picants però que molt picants.


El darrer dia decidim quedar-nos tot el matí a l'hotel atés que tot ell és enjardinat, ple d'arbres, les cambres son casetes separades i a mes dóna directament a la platja. Provem de banyar-nos per allò de poder dir que em nadat a l'Oceà Índic però es una temeritat posar-se a l'aigua perquè les onades fan un corrent fortissim. Juguem un poc arran de platja i prou; ja nadarem en el nostre mar que sembla que és prou mes civilitzat.
L'hotel on som va patir una miqueta els efectes del sunami i estan refent la part que dona a la platja. Al poble que hi ha prop d'ací moriren unes quinze-mil persones. Un pescador ens contava que ell era a la mar en el moment de la tragèdia. La seua família i ell es varen salvar però es quedaren sense la casa i la barca que era el pa de tots. Ara te una barca nova que els hi ha donat als pescadors afectats una empresa cooperativa alemanya.
A Chenai voltem pel passeig que hi ha vora mar amb molta gent, paradetes de menjars i coses. Es agradable, fem fotos. Després passem pel depriment barri de pescadors. Viuen tirats a la platja. Un plàstic gran amb dos pals els fa de barraqueta. Tot es precari, brut i primitiu.
El tour ens du a la catedral de S. Tomàs. L'edifici mostra un gòtic tardà pintat de blanc. Estan fent missa i no la podem visitar, perquè el temple es ple de gent. Un capellà ens diu que visitem la tomba de l'apòstol. Baixem a la cripta on resten les despulles del deixeble de Jesús que vingué a evangelitzar l'Índia als primers anys de la nostra era. És tota de marbre, sembla que hi han peles. El lloc es net, ben il·luminat, molt digne. Recollim les sabates i seguim.
Es fa de nit i la panxa esta buida. De nou recorrem als xofers que ara s'uneixen a la colla per sopar tos junts. L'àpat esdevé així un acte gastronòmic de comiat amb bon ambient, converses i bromes a mode de cloenda d'unes experiències viatgeres molt especials i singulars. L'Índia restarà amb nosaltres molt de temps. L'empremta que ens ha marcat porta el segell del seu toll d'humanitat, de la petjada religiosa i de la gran monumentalitat artística. També la pobresa ocuparà un lloc. Una pila de vivències, sensacions i imatges algunes ací referides i altres no, se'n venen amb nosaltres per sempre.
Ara ens porten a l'aeroport.
Açò s'ha acabat ¡
Adéu



Avió de tornada Chenai- Frankfurt. 24 d'agost. 2005.