VIII - Armar Cavaller

Aixó em digué el meu senyor...


VIII -ARMAR CAVALLER


Com un acte consagrat,
igual que el monjo fa els vots,
el valent que ha de ser armat
després que ha estat provat,
jurarà davant de tots
fidelitat amb les armes,
amb l'esperit i amb els mots!

Una ablució acurada,
semblant a un bateig renaixent
i l'alba immaculada,
recollit de cor i ment.
Darrere del sacerdot
(ell el pastor... jo l'anyell),
caminant a poc a poc
vers l'església del castell.
Salmodiant i pregant,
el sant home beneïa
les armes i l'armadura
i a mi, que reverent m'ajupia.
Sol tota la nit, vetlla pura.
I amb oració suplicant,
l'armament i l'altar,
ambdós just al meu davant!
Ara postrat... ara dret!
Vida i mort s'han enfrontat,
i jo en tindré el domini
i també l'equitat!
M'afeixugava pensar-ho,
suava i tenia fred!
Els ciris damunt de l'ara
amb la cera regalimant,
em deien i em mostraven
que també jo em vaig gastant.
Ja despuntava el dia,
l'aurora el món vestia
amb sa llum, cants i colors.

Ocells a pleret revivien,
i camps i arbres i flors!
Oïda la Santa Missa,
i havent combregat pa i vi,
em sentia amb més forces
per continuar el camí!
Santa Maria, ajudeu-me!
O Cos i sang del meu Déu
que per mi us féreu home
i moríreu en la Creu!
Dos escuders em posaren
l'armadura i la malla,
cada una en el seu lloc,
a punt per entrar en batalla
on la llei sols la fa el cop.
Gentilhomes m'envoltaren,
dos a dos fent un quadrat,
el casc sobre el braç esquerre
i el cap, gallard i aixecat.
El saló noble, de gom a gom;
hi havia allí tanta gent!
Gairebé hi era tothom.
El meu senyor em digué:
"Tu, el meu armífer primer,
davant de tots et pregunto:
"Diga'm, vols ser cavaller?"
"Sí!, mon noble senyor.
Us juro fidelitat
tant si hi ha pau com combat.
Portaré vostra bandera
fins als confins de la terra.
Lluitaré ple de braó,
i per vós seré valent
encara que tingui por!"

Em va calçar els esperons.
Em va cenyir la beina.
Em vaig posar de genollons
i amb l'espasa aplanada
donava la bescollada
amb dues bones raons.
(Una raó: "Aquí mano jo"!)
(L'altra raó: "Que sigui aquesta l'última vegada
que algú t'humilia amb l'espasa")
I entregant-me-la amb la destra,
del glavi forjat al foc,
vaig posar a la creuera
els meus llavis, el front,
i també tot el meu cor!
Amb la veu, com si fos un tro,
em va parlar el meu senyor:
"Guifré, fill que fores de Venrela,
et cognomeno amb el nom de la mare
que has de deixar!
Estàs sota la meva tutela.
Alegra't! No t'has d'angoixar.
A dins i a fora el castell
ets el cavaller GUIFRÉ VENRELL!"
I aixecant-me pels meus braços,
em va donar dos petons!
El silenci va esclatar
amb crits i alegres cançons!
Amb l'òscul i l'abraçada
es donava per acabada
aquella celebració.
Tothom es congratulava,
tot era joia i il·lusió!
"L'ORDE DE CAVALLERIA
SENSE TU NO EXISTIRIA".
Això em digué el meu senyor,
quan de la guerra maleïda
varen renéixer ell i jo!
I com que era vilà i serf,
em pensava que ho sabia,
que mai, segur que mai, no ho seria...
Però ara sóc CAVALLER!

Josep Vendrell i Torres