VII - Les guerres privades

L'orde de cavalleria sense tu no existiria !



VII -LES GUERRES PRIVADES


Escolta això, escolta-ho bé!
Gràcies a l'ambient conflictiu
(no sé quants anys fa que dura
i encara es manté ben viu),
he deixat la servitud i ara sóc cavaller.
Les Taifes de Lleida i Tortosa,
frec a frec amb els comtats,
fan que la Marca Hispànica
estigui sempre en combats.
Els cavallers cristians,
per ser més forts i més grans,
busquen brega els uns als altres
i s'arriben a les mans.
Per acabar de fer el pes,
els pactes i aliances
es van trencant com si res!
Ara amics... ara enemics.
Cristians i musulmans
a barallar-nos som germans!
Tothom es pica els dits,
per les terres i els dominis
els dies fem tornar nits.
En tot, allò més greu i pitjor
és que moltes vegades,
per aquelles coses que passen,
mates el company millor!
Aquestes guerres privades
jo sempre les he odiades,
però el meu temps és així!
Lluites per poder viure
i mates per no morir!


Anàvem amb el senyor,
cavallers, escuders i host sencera
sense saber-ho, en una maleïda guerra,
i aquest que tu tens aquí,
com el seu armífer,
al costat d'ell fent camí.
Una part del batalló,
esperant altres castlanies
de gent d'armes i amb vilanies,
es van quedar endarrerits
per tèrcia i sexta dividits.
Nosaltres cercàvem la situació.
L'avantguarda no preveia
que l'enemic buscat ja havia entrat en acció!
L'emboscada, en un moment,
va fer que la guerra esperada,
de sobtana es fes present!
Espases, llances i cops,
sagetes, destrals i rocs!
En una lluita ordenada,
jo bé seguia la veu
del meu senyor que manava,
però entre crits i desconcert,
en una pugna tan bruta
que res tenia de net,
i, estant l'amo ferit,
la ràbia em cremava el pit,
i amb una espasa a la mà
i en l'altra una destral,
sense perdre la raó,
em vaig tornar un animal!
Com si fos un cavaller
comandava la batalla.
"Apinyeu-vos!
Tots a una!
Tu... toca el corn, ben fort!
Vinga, coratge en el cor!"
Amb la destral i l'espasa,
hores d'ara no sé quants homes he mort!


Entre tèrcia i sexta, el temps
va ser llarg tots els moments.
Però els nostres van arribar,
l'enemic no s'ho esperava.
Nosaltres vàrem guanyar!
Més vermell que un carnisser,
i ja tornant cap a casa,
la sangassa, coagulant-se, s'ennegria.
Em vaig llançar a un rierol,
aquell encartonament m'ofegava, m'oprimia.
Va ser un bateig de sang,
de sang i fetge aquell dia.

Passades unes jornades, el meu senyor,
que es trobava un xic millor,
em va fer cridar a consell.
Allà, en el llit de la seva habitació,
amb la senyora, les donzelles,
amb vassalls i cavallers!
De festa estava el castell!
Em digué:
"Posa't al mig, bon minyó!
Això et diem ells i jo:
L'ORDE DE CAVALLERIA
SENSE TU NO EXISTIRIA!"
I jo, que era un jove cepat.
Per Déu, per Santa Maria
i pel Fill que en Creu moria!
Vaig quedar dret, tot parat
i amb el rostre humitejat
ple d'honor i d'alegria.
Josep Vendrell i Torres