Un got d'aigua?

Despres del silenci i la solitud, el dilluns tocava l'esbarjo.

UN GOT D'AIGUA ?
(Recordant l'estiu del 1960)
Mt.10,42 i Mc.9,41


Era un dilluns solejat,
l'estiu altiu apretava
i deu monjos , tots suats
amb un hàbit que abrigava,
triscaven amunt i aball
pel turons de la muntanya.

Recreació setmanal,
era el dia que tocava,
del silenci i solitud
un esbarjo merescut,
novicis de cos i d'ànima.

Imitant a altres sants
que amb esperits d'infants
a Déu i al proïsme amaven,
l'últim d'aquell grupet
va oferir la seva set
per tots els que sedegaven,
sense Amor, ni Pau, ni Dret,
en aquest món tan desert.

"Oh Déu! Per l'amor que us tinc,
per tots els que estan patint,
avui ni un got tastaré,
ni que se'm sequi la gola
d'aigua fresca no en veuré!"

Baixaven tots amarats
amb la closca ben pelada
i el clatell vermellós
que de tan resec cremava.

Una font saltant joliu
sota d'una ombra d'estiu
i un airet que acariciava,
els deia : "Correu…veniu!
Saborejeu el meu niu
d'aigua tan fresca i clara!"


De les butxaques dels hàbits,
que hi cabia allò inpensat,
sortien els gots de llauna
tot cridant la llibertat.
I el novici, que a posta,
en la cel·la el va deixar,
mirava els ocells dels arbres,
el seu vol i el seu cantar.

( L'evangeli d'aquell dia,
potser el que a tots va inspirar,
parlava d'aquell got d'aigua
que als assedegats hem de dar.
Hi haurà una recompensa
perqui a un deixeble petit
li doni un got d'aigua fresca,
i és veritat el que està escrit).

Un bon company de clausura
veient el novell badant,
se li acosta amb un got d'aigua,
tota fresca, regalant.
"Germà, bebeu un xic d'aigua
que la calor és molt dura".
(El cor i els ulls li van dir
que Crist li dava aigua pura
per calmar el suat neguit).
"No, gràcies, molt agraït".
"Veveu-lo". Li torna adir.
I d'un glop, sense pensar-s'ho,
tot el got va consumir.

Els altres companys al veure-ho.
« Quina set que deu tenir ! »
(Devien raonar així)
I tots, un darrera l'altre,
el seu got van oferir.

Els ocells ja no cantaven,
el ventet, quiet, va parar,
les fulles de tots els arbres
no gosaven tremolar !


I un glop, i un altre, i un altre...,
no parava d'empasar,
era tanta l'abundancia
que semblava rebentar.

« Ai, Déu meu! perdoneu-me,
per pietat, compreneu-me,
he trencat allò promés ! »

El fullam d'aquella arbreda,
com si fos la primavera,
va entonar una cançó!
Els ocells de refilar
la calor van escampar,
no paravan de volar.
Una llum suau i tendre
va envoltar tot aquell lloc
i una dolça benaurança
omplia del cor l'estança,
d'Amor, roent com el foc!

I sense veure-ho és sabut
que DÉU AMOR HA VOLGUT
per tots aquells que ploraven
amb dolor, amb fam i amb set,
que aquell dia descansaren,

AMB AMOR,
AMB PAU
I
AMB DRET !

Josep Vendrell i Torres