T'estimo i t'ho dic!

Sóc pare des de fa uns quants anys. Tinc, bé això de tenir és un pel possesiu, quatre fills, dos noies i dos nois. Tots quatre ja han superat els 18 anys.

Hi ha bon rotllo. Ens veiem de tant en tant.

Un matí, visc sol, al llevar-me i després d'una dutxa relaxant, un pensament, una idea, apareix i la sento amb força.

Ja vestit, obro l'ordinador i escric un missatge als meus quatre fills, amb lletres grosses:

>>>> T'ESTIMO <<<<

Després d'escriure i enviar aquest missatge, el torno a llegir i una cascada de preguntes, com una dutxa, m'envaeixen:

"Un pare cal que escrigui aquest sentiment natural ?"
"Ho has de dir ? és que potser penses que no ho saben?"
"Al dir això, estàs demanant que t'ho diguin ells"
"Necessites que t'ho diguin!"

Quin enrenou mental !!!! M'aixeco de la taula de l'ordinador i em vaig un talladet calentet i començo a somriure. Ja ho he fet i sento una certa curiositat per les respostes.... hi hauran ?.

Torno a seure davant l'ordinador. Connecto. Sorpresa esperada ? Hi ha un missatge !

Comentari de la filla més gran:

- Pare, et trobes bé ? Et sents sol ? Vols que a la tarda vingui a veure't ?

- Estic molt bé. Sols era dir-te, per aquest mitjà, que T'ESTIMO. He contestat.

Entra un altre missatge.

- Pare, jo també. Renoi ! Feia temps que no m'ho deies !

Aquest missatge m'ha fet bones pessigolles.

Un nou missatge.

- Per què ho dius, pare ? Ja ho sabem !

Contesto:

- Saber també invita a comunicar i reafirmar.

Una certa satisfacció pel resó del meu missatge m'anava envoltant. Sentia, malgrat la fredó d'una pantalla, una certa i intensa escalfor d'estimació.

Un altre missatge picaba a la porta de la pantalla.

- Pare, m'has fet plorar, jo també !!! jo també !!! jo també !!! I molt !!!

Aquest darrer missatge m'ha encomanat l'emoció. I he plorat. He plorat a gust. El gust del plorar és un bon gust. Qui sap si algun dia ens oferiran aquesta recepta !!!