Records punyents

Per la finestra de l´estança encarada a ponent, entrava un fonedís i esgrogueit raig de sol, que mandrós deixava d´acaronar les ja immòbils cames de la mare, ella, asseguda en la ja del tot inevitable cadira de rodes i, suportada per un estol de coixins que l´ajudaven a aguantar-se dreta,d´aquesta manera s´anava morint cada dia una mica més.
Feia quatre anys que el pare ens havia deixat i ella no ho va voler acceptar mai, després d´aquell mal pas, ella s´esllaguia apressadament dia rera dia,suportant estoicament les continuades embòlies que se la menjaven sense pietat.
Els seus besnéts,en tenia quatre,dos nens i dues nenes entre els dos i cinc anys convivien amb ella aquell particular i quotidià calvari. Ells se la miraven fit a fit amb amor,estranyats de la seva absoluta immobilitat. Talment com si comprenguessin la seva agonia, algun d´ells o tots a una, se li acostaven contemplant-la llarga estona i donant-li a la fi un bes ple de comprensió i amor.
Ella era l´àvia Quimeta, aquella que com ells anava a la guarderia (hospital de dia), també com ells , quan era l´hora de menjar li penjaven un pitet, ja que la seva tremolosa mà no obeïa la simple i repetitiva cadència de posar-se el menjar a la boca. Quan seia al sofà de la saleta d´estar, per saber si respirava teníem d´observar-li els botons de la brusa, concretament aquells que li quedaven sobre el pit i es gronxaven al compàs del seu feble bleix, el poc aire consumit li sortia lent i silenciós de la boca sempre mig oberta, el llavi inferior esprimatxat i ressec li penjava damunt la seva petita barbeta. Els llavis els tenia d´un color morat, els ulls li quedaven amagats dins de les fosques i fondes conques, sempre fitxats en un inexistent punt imaginari penjat al mig de l´habitació, la seva cara estava constantment coberta per aquella suor freda i humida, tenyida d´aquell desagradable color groguenc.
Feia més o menys un any que la mort la rondava quasi a diari, tots nosaltres patíem aquella constant i indesitjable incertesa i,ella,esperava sense cap por que se l´hi acabes el seu i curt ble de vida.
Era com si els invisibles lligams que la sostingueren durant tota la seva vida, s´estiguessin trencat poc a poc,un rera l´altre. Talment com si un caliu constant ,imperceptible i definitiu l´estigues consumint.
Com si algú des del més enllà l´hagues escoltada,a la matinada de St.Joan, al mateix dia i hora en què morí la seva mare, ella, sense adonar-se´n ens deixava per sempre.
En aquell mateix instant s´esborrà del seu rostre aquell permanent rictus de dolor. Déu meu,amb quina tranquilitat vas marxar.
M´agradaria creure que a partir d´aquell moment, tots dos, ella i el meu pare que de ben segur l´esperava, ja tornen a estar junts mirant-se tal com ho feren sempre.