PER QUÈ M'ESTIMES TANT?

PER QUÈ M’ESTIMES TANT?
(L’ànima a Crist)

–Per què m’estimes tant, si no et mereixo?
També t’estimo, però amb un amor mesquí,
no sé per quantes coses em deleixo,
i estic molt lluny de Tu, i Tu... a prop de mi.
Per què aquesta fal•lera
que et fa deixar el teu Pare
i el teu casal enrere?
Sembles un pobre mendicant
que engrunes del meu amor vas demanant.
Tu, que vivies en la plena opulència,
voltat de llum, de glòria i de ciència.
Per què has vingut a mi?
Jo, inculta, ordinària, que no t’ho sé agrair.
Si fossis un infant m’agradaries:
quina innocència i quina indefensió!,
cançons, moixaines i omplir-te d’alegries...
Si fossis un nadó,
d’acariciar-te no em cansaria, no!
Si et castigués la malaltia, et cuidaria
(el sofriment em fa commoure el cor),
amb tota suavitat et curaria;
quan estiguessis dormint et vetllaria,
donant-te el consol del meu amor!
Voldria (enmig del meu patir
i l’agonia, la que em vol fer morir)
trobar algun consol;
mes estic sola, no et sento al meu costat,
el Sol del teu Amor m’ha encegat,
i ploro pel meu dol;
les llàgrimes mon rostre han amarat
i he reprimit el gemec del meu combat.
No et pensis que per a mi no ets important,
però la ignorància em distreu de la malura,
i, en lloc de buscar refugi en Tu,
m’esbarjo i distrec en cada criatura,
i faig més caduc el meu petit instant.
I tant!, que he somiat:
En la tendresa del teu AMOR IMMENS,
en la dolçor de la teva mirada,
la suavitat de les teves mans acaronant
cada gota de temps, fins a l’albada.
El perfum del teu alè enamorat
se’m feia present quan t’apropaves,
de puntetes, caminant d’amagat:
el batec del teu cor em despertava!
I m’he oblidat de Tu, distreta en foteses.
Presumint de falsos pretendents,
he deixat perdre el tresor de tes dolceses,
jo... que per Tu,
hauria de cremar-me com l’encens.
I què t’han fet, AMOR?!
Estàs clavat de mans i peus…
t’han traspassat el cor,
tens la mirada morta
i estàs ensangonat
El teu patir tan gran m’ha despertat!,
em sento un mal botxí.
El que t’han fet a Tu, és fet per mi!
Estic amortallada al teu costat,
morta d’amor i sense el meu amat.
CRIDA’M AMB TU!
Ja m’ha passat l’eufòria,
desenganyada del meu encegament,
i vull entrar al teu jardí,
assaborir la glòria
de la pau teva, que dura eternament!
Tinc por… però em sento perdonada.
Sé que el teu AMOR supera allò creat.
Desperta’m del meu somni tan ardent!,
per contemplar-te: oblidant el desamor
que en dominava, m’esclavitzava,
enterbolia i ofuscava el meu enteniment.
Estant desperta tindré el coneixement
i la certesa de fondre’m tota jo en ta
BONESA!
I allò que em manca a mi,
serà suplit...
PEL TEU AMOR SENS FI!

Josep Vendrell i Torres