Les revistes

L´aigua s´escolava pel forat de la pica creant un remolí que arrossegava les restes de la carn picada dels macarrons del sopar. Sempre escurrialles.
Feia ben bé dos mesos que la senyoreta dels ulls blaus no sopava acabat de fer.
Va asseure´s al terra del menjador, davant del televisor i es disposà a ordenar el revister.
Sospirava deixant anar un alè calent, ple de desencís; com si esperés aquella llum, aquella que resta al centre del jo i dibuixa dins el cap sensacions per les que un es deixa guiar,o manar en certa manera.
Estava desconcertada, corpresa. Al llarg de la seva vida havia repetit diàriament l´ operació d´endreç de revistes; al mateix lloc, a la mateixa hora i semblava com si cada cop que notés aquell calfred al cul en el moment d´asseure´s a terra, les neurones deixessin de funcionar i el cervell s´inundés d´idees inútils.
Cada vespre el mateix dubte, la terrible qüestió. Era com topar amb la dificultat mateixa de l´existència: la desgràcia que comporta la manca d´instints en l´home.
Ho havia provat de moltes maneres: per antiguitat, per tema (cor, televisives,moda…)per tamany, per preferencia, per pes , per preu…
Sempre ho feia d´una forma diferent a la del dia anterior, fins i tot va dibuixar un cal.lendari on s´indicava com ordenar el revister cada dia de l´any, com les samarretes on apareix una postura sexual diferent per cada dia .
Però va pensar que ella, la que sempre havia estat una noia independent, mai manada per ningú; no podia autoimposar-se una mena de llei estúpida ; i encara menys per una minuciositat com aquella.
Cansada de mirar a l´infinit i esperar, va reposar l´esquena al terra, va arronsar les cames i va col.locar-se les mans en forma de coixí a sota el cap.
Encara duia els ulls oberts però no mirava el sostre; es mirava a ella mateixa , a la seva vida ¿no era tota ella una mentida? Volia realment tot allò que posseïa i que la posseïa? Que és el que l´havia decantat a prendre una decisió i no una altra, la seva veu interior, o un feix de circumstàncies provocades per factors externs a ella?
Va deixar que el dubte l´envaís, un agre escepticisme s´apoderava d´ella. Advertia que el seu món avançava i retrocedia en un bamboleig constant i vertiginós. I distingí en una fracció de segon allò que era desitjat d ´alló que era concebut .
De sobte es quedà en blanc, un minut, una hora, un mes, qui sap… i abastà més enllà, comprenent que calia començar de nou.
S´aixecà i observà al seu voltant. Va caminar lentament pel passadís amb la conciència de saber que aquell era l'últim cop que copsava aquella realiatat, aquell món.
Va encendre una espelma i obrí el gas al màxim.
(…)