El nen que volía morir

Desde molt petit, recorda un insoportable neguit de buit. Tot plegat era un nen de vida, curios, bó i rialler, que fruïa les coses, sobre tot la companyía i les bones paraules.

Tot plegat les coses es regiraven vers ell, els profesors li teníen manía, les mares dels amics fins i tot els altres nens; de sobte se li giraven. Va sentir una atracció per la mort. Als nou anys va penjar una corda d'un tronjer, se la va pasar pel coll i va fer qualcunes provatures.

De fet, malgrat pertanyer a una família nombrosa, o pot ser precísament per això, ningú li feia gaire cas,. Es sentía totalment trasparent.

Llegí el llibre de William sorayan "ningú hauría de morir" i durant un temps volgué ser escriptor.

Als tretze anys, en una festa dels seus germans. Un Sant Joan que feia molta calor. Va agafar la primera gran torradora de la seva vida.

Tenía molta sed i l'unic que hi havía en abundància eren ampolles de cava. En galledes amb gel. Va pensar que aquesta vegada sí que es moría, però un convidad que estudiava medecina s'en va fer càrreg d'ell. No ho oblidaría mai.


Necessitava cridar l'atenció, tenía imaginació, creativitat i sabía sorprendre. Amb l'adolescència va flirtejar amb la mort. Diuen que els joves ho fan sovint. Els seu rostre era somrient, li agradave fer riure, era altruista i es delía per ajudar als altres. Ja li havía dit el seu tiet avi mossén, de ben patit.

-Aquest nen fa cara de pasqüa…i fets de carnaval.

Per algún misteriós motiu, provocaba en els demés felicitat, i riure. Deian d'ell que era un panxa content. ¡Que be que que sabía amagar les seves febleses… i que gran actor que era!

Una noia molt maca i molt múrria el va clavar en una frase.

Tens ulls de pallasso trist.

Alcohol, drogues, sexe (el que en les seves posibilitats va poder accedir)… contrastaven amb una fonda responsabilidad i enteniment fins i tot una sana religiositat fins i tot un cert misticisme.

No va tastar mai drogues altament destructives ( al que més l'alcohol). Se les va reservar per l'ultima provatura abans d'entrgarse a una mort que poses fí al cap d'amunt al seu patiment intern. Al seu profund forat de sensesentit.

Es va fer gran. Es va casar, va tenir fills. En una crisi familiar i econòmica molt fonda, una metgessa li va diagnosticar depressió crònica i fòbia social. ¡Mai ho hagues cregut ...ni acceptat!

Trencà amb els seus pares i germans. Es va medicar amb antidepresius. va aprendre a reconeixer- se, estimarse i estimar. Abandonà tota mena de drogues: alcohol, tabac… tret de les que la metgessa li receptava.

En un un llibre de divulgació científica llegí que no era cert, que els éssers humans estiguéssim programats per a la mort. Si no per la vida….¿com si no, ens constaría tant d' acceptar la ideia de la mort?

Les mosques viuen quatre dies, es reprodueixen per milers. Les tortugues gairabé no es reprodueixen però viuen molts anys. Diferents organismes, difreentes estratègies.

Les nostres cél.lules tenen capacitat de regenerar-se fins que, en un moment determinat , ho deixan de fer.

Com va dir qualque lletraferit, quan els germas lumier van inventar el cinema: La mort no es ja definitiva.

A cops de vida a cops de mort, la llum segueix fluint.