El despertador marca les sis i mitja

- pipipippppipp
- Llorenç, desperta't! Vinga.- ella dóna suaument un cop de peu al Llorenç- has sentit el nen aquesta nit?
- Enghhhhh?
- Que vagis a despertar el nen que jo aniré a fer els esmorzars..
- Espera...Un ratet més...
- El tren no espera, -alçant el cobrellit- fes el favor d'aixecar-te
- Bueeno, ja vaa.....
Puntada al Llorenç, dutxa, vestir-se, esmorzars, lleva al nen, vesteix-lo. Mira, un dia com un altre... cada dia la mateixa rutina sinó fos perquè avui he de portar el nen a ca la Juani ( la noia que em cuida el nen quan està empiocat). Avui el nen té moquets i unes dècimes... Em direu bleda... perquè no faig venir una noia a casa? Aquesta nit s'ha despertat dues vegades molt congestionat.
La Juani viu a prop de la meva feina i és mestressa de casa, una bona amiga i padrina del nen .
Així que surti de la feina al migdia, l'aniré a buscar i el portaré al metge.
- Llorenç! Ja esteu a punt?
Miro el rellotge... Són les set i quart.
- Vinga campió ves-li a donar un petó a la mare...
- Bon diaa mama!
- Bon dia sargantaneta, com es troba el meu cigronet? Que et menjaré. Nyammm!
- Para mama... jijiji para... em trobo bé...( tus una miqueta)
- Ui ! si encara estàs constipat, aquest migdia et portaré a veure el metge.
- Vinga ara a menjar s'ho tot.
- Què com estàs rei, avui tens aquella reunió no?( li fa un petó) No et deixis la carpeta, eh? Te la vaig deixar al damunt de la taula del menjador...
- Si si ara l'agafo, avui portaràs l'Eric al metge no?
- Si al migdia de seguida que surti de la feina.
- Vinga doncs jo començo a passar... Adéu Clara( li fa un petó als llavis)
- Dóna-li un petó al pare, Eric ...
- Adéu papa!
Al cap de mitja horeta ja som fora, a cinc minuts tenim la parada del tren.
Fa una mica de fred, ja ho deien a la radio...


MITJA HORA MÉS TARD...
No s'ho esperava la Clara, no ho hagués imaginat mai, un matí com qualsevol altre, i un destí que tria a l'atzar qui s' envà i qui es queda.
En breus instants s'endugué el silenci arrossegant amb ell crits i ànimes...
Tot fou mol ràpid i no se n'adonà del que havia passat fins... que després de la tremolor i l'estrèpit no notà la maneta del seu petit , el cosset del qual trobà sense vida més tard estirat damunt una de les butaques vermelles del tren...
Per uns significà una parada sobtada en el viatge , que els menà a fer transbord a una línia totalment diferent.
Per molts altres suposà l'amputació de la seva vida i l'anihilament de tot sentit que haguessin trobat a la seva existència.
I l'enlairament de la seva raó a unes dimensions no reconegudes o inabastables per a la resta de nosaltres.
Què en queda d'aquell que sobreviu a uns fets com aquests, quin racó d'esperança sobreviu, quin alè de vida pot quedar a aquell que hi perd un ésser estimat i ell queda indemne.
Això esdevingué a la Clara aquell matí del dia onze de març.
Després de l'accident la Clara no tornà a ser la mateixa, de seguida que el Marc se
n' assabentà es dirigí cap el lloc de la catàstrofe buscant la seva dona i el seu fill.
Va dur-li gairebé una hora trobar-la allà asseguda en una vorera atesa per una psicòloga i una infermera.
En veure-la es desmoronà , llegí en el seus ulls el que s'havia esdevingut i ploraren tos dos aferrant-se l'un a l'altre quasi estripant -se la roba.
Els dies següents van ser fatídics, cada dia estava pitjor es passava les hores asseguda al balancí de l'habitació de l'Eric acaronant-ne el coixí.
Van traslladar-se a Barcelona a casa de la mare de la Clara per veure si això l'ajudava. Però cada dia parlava menys, menjava menys, fins que es negà a ingerir res...
i així fins que el metge recomanà el seu internament per poder fer -li un seguiment més directe i l'aplicació del tractament més adequat.









I TRENTA DIES DESPRÉS

ELLA:
Ajudaaaaaaaaaaaa..a.a.a..a..a.a..a..a..a..a..a.a.a...a..a..a..a..a.a.a..a..a..a.a.a..a..a..a..a. No para de repetir una veu dins meu , aquella, si aquella que no pot sortir , que s'amaga rere els gestos i les paraules.
Coneixes el secret de les mirades?
Els meus ulls extraviats volen dir-te , volen dir-t'ho , que estic engabiada en les meves penes , pateixo l'angoixa dels meus records i la meva ment, s'aferra a la pota metàl·lica del llit...
Sols un crit, aconsegueixo arrencar del fons del meu cor.
Una gàbia blanca, separa el meu cos de l'exterior.
Toco el terra de marbre blanc, fred , de tacte raspós; les gemmes dels dits suaument acaricien aquesta superfície mig granulada. El meu cap es balanceja endavant i endarrere, un suau tintineig...
Estic aquí asseguda en un racó de la immensa habitació... deixant passar les hores, mirada perduda en l'infinit.
Escruto el sentit de la vida , i només sento l'eco de les meves paraules dins en el buit del pensament.
El temps passa i ... un bon dia és dimarts i ... veig com pel petit vidre s'endevina el teu cap .
Encara que et sembli que no me n'adono que hi ets.,et veig. Com em mires, com mous el cap, com els teus ulls s'encongeixen de veure'm així, i sento com el meu cos es mor per abraçar-te i no pot. Com el desig m'esgarrapa les entranyes però les extremitats no em responen i segueixen reproduint mecànicament aquests gestos estúpids.
Vull saltar enfora, sortir d'aquest pou tan alt, però no puc fer-ho. Sé que les teves mans trairíen la raó, arrencarien aquest mur de fusta esmaltada que ens separa i em miraries al fons dels ulls, estendries les mans i em rescataries del somni i el deliri ...
Però el metge és allà i et retén i et diu que he millorat des de l'últim cop que em vas veure, que aquest matí també he provat aquell líquid blanc( suposadament papilla de fruites...).
Diu que és normal, després d'un xoc com aquest ... que la pèrdua d'un fill no es cura mai, però que es pot superar , i que jo ho faré, que sóc forta, i ho aconseguiré...
ELL:
Ja fa unes setmanes que ets aquí, bonica meva que sento el gronxar de les teves cames, sempre aquella expressió al rostre, tan pura tan petita i fràgil, aquella mirada salina i gelada, aquella blancor de les teves faccions. Aquell posat perdut en el dolor que em gela.
Sento com se m'estripen les venes, s'estria el meu rostre i s'enduu suaument.
T'he buscat tants cops , a través d'aquesta porteta, em fong en aquest filat de punxes aspres i no em puc moure. Sento impotent com els meus esforços s'esvaeixen en una llacuna d'arenes grises enfangades, que envolten els meus peus i en frenen la mobilitat.
Vull palpar el teu alè un altre cop , escoltar com sospires en mig de la nit, sentir- te parlar perduda en somnis; sentir el tacte dels dits quan m'acaronaves el cabell cada nit per dir-me que tot aniria bé el matí següent
Trobo a faltar aquells divendres quan asseguts al sofà amb el nen a la falda rèiem intentant contestar les preguntes surrealistes que sortien dels seus llavis.
Maleeixo aquell dimarts onze en què la seva vida va quedar truncada, aquell fatídic dia ens ho ha pres tot.
I ara que més et necessito , ets tan lluny... i no te'n culpo... Se'm fa tan difícil ...
Cada dia que passa penso que ja no podré més.
I et miro impotent sabent que no et puc ajudar.
Avui m'han explicat els progressos que has fet, que ja no t'han de lligar per donar-te el menjar, i que ja no t'esgarrapes els braços.
Mira'm si us plau, només miram un cop...Vull saber si algun dia pujaràs a la barca i vindràs cap a mi...



HAN PASSAT TRENTA DIES MÉS
ELL:
Un instant més, res, segueixes com sempre.
La infermera s'acosta i em diu que no m'hi estigui més, que estàs en bones mans.
Camino pel llarg passadís, quin paisatge, quina exposició grotesca que s'ofereix, ments potser brillants que han escapat del món i suren en una altra dimensió. Ents amb mirada estúpida o burleta, i figures caragolades dins una tristesa existencial.
Com és que no tornen? a vegades penso que me n' hi aniria .Potser així estaria prop d'ella , o potser des d'allà podria treure-la.
Baixo amb l'ascensor travesso el vestíbul i surto al carrer.
Tiro a mà esquerra, un sol que comença a apagar-se m'acompanya, enfilo aquest carrer i el meu cap està més enllà..Pas de peatons , segueixo caminant... " meeec animal!!.. será cabrón... para qué sirve un semaforo en rojo -sento mentrestant-
Ni m'aturo. Em dirigeixo a la parada del 35.Tarda quinze minuts, pico, i camino, motor en marxa m'empeny endavant.
Camino fins al fons, el primer lloc, m'assec vora el vidre. cares al meu voltant. Miro per la finestra, les imatges es van succeint, ara un arbre, ara un altre, uns blocs de pisos al llarg del carrer, un home que travessa un semàfor, una dona que passeja el gos mentre comenta amb la seva veïna . Tanco els ulls, deixo la ment en blanc. Sento "La pièce vide de Yann Tiersen" i una porteta s'obre al meu pensament, per uns instants no hi penso més , res no m'impedeix desplegar les meves ales despertar el plomatge de les meves emocions... i volar... mitja hora que és un somni per a mi... mitja hora eterna fins la parada que em deixa a un carrer de casa.
Baixo de l'autobús, les vuit i quart, s'ha enfosquit el cel que d'un blau marinat embolica la ciutat, baixo tiro a mà dreta i segueixo el carrer, a mà esquerra el Forn , la fruiteria "Dolores", la botiga de bicicletes, a la meva dreta la cabina de la Once, una paperera, dos fulls de propaganda al terra, tres arbres i més endavant a mà dreta un pas de zebra.
Al cap de poc arribo al nostre bloc.
Obro la porta.
- Buenas tardes señor Yorens, cómo está su mujer?-Buenas tardes Puri. Va mejorando , poco a poco.
- Usted tranquilo ya vera cómo en unos tres meses va a ir a mejor, sabe? tengo una prima cuyo marido le pasó...
- Si Puri , si. Ahora no tengo ganas de hablar... de acuerdo?
- oh... de acuerdo! -que genio!-
- Vaig pujar a l'ascensor. Primer pis, segon, tercer i ja hi sóc. Tercer segona. Trec les claus de la butxaca dreta i obro la porta, entro i em dirigeixo al sofà del menjador...m'hi deixo caure...



pip...pip pip.... buffff... les sis i mitja del matí...
Vai
g dormir-me vestit.
Aixeco el cap, elevo els peus i els poso a terra, m'impulso... i amunt...
Aghh! Quin mal d'esquena em sento com si una apissonadora amb punxes m'hagués passat pel damunt.
El lavabo està a ma dreta, m'hi acosto, entro..
Ostres quina cara...! Me la rento amb aigua freda, deixo córrer l'aigua calenta agafo l'espuma i m'afeito... Agafo la navalla, cara ensabonada, passo a poc a poc amunt en la zona del coll , ara els dos costats de la cara vfssssssss la galta esquerra , m'he tallat, Carai !
M'acosto a l'armari, la camisa blava.. On és la camisa blava!
Està per rentar! I avui reunió!
Agafo la primera que hi ha a l'armari... me'n queden ben poques...
Hauria de rentar.
Però quan arribo a casa ... no puc la fredor m'envaeix i m'empeny als peus del llit de matrimoni... passo la meva mà amb idolatria al costat dret on dormia la Clara... des d'aquell dia no m'atreveixo a dormir-hi , no vull pertorbar els plecs que ella hi va deixar, ni tan sols he fet el llit d'ençà l'ultima nit que vàrem estar-hi junts ofegant pensaments.
Surto de casa amb un tall que fa fredad .Són les set . Arribaré un quart tard.. i tinc reunió...

El Llorenç no arribà a temps a la reunió.

El director el veié entrar amb aquesta guisa: Camisa rebregada, ulleres de pam i un tall a la cara. Aquell tall esdevenia símbol involuntari del seu estat interior , ferida oberta.
Va agafar-lo per banda i li digué clarament que no podia seguir així , que si volia li concedia la baixa, que se'n feia el càrrec ... que des de l'atemptat el veia absort, perdut en els records, en un altre món .Que havia d'anar a un psicòleg i que fes el favor d'anar-se'n a casa .
I així ho va fer, aquell dia es tancà a casa... i no en va sortir durant dos dies. No contestava a cap trucada; ni va obrir a la tafanera de la portera que preocupada pujà a veure què passava.
Sa mare s'havia traslladat a Madrid també per anar-lo a veure, i ja ens podem imaginar com el va trobar.
Al costat del llit amb una foto de l'Eric sota el braç i un semblant estúpid i absent, fòssil animat. L'esme havia obert les seves ales i havia deixat la seva presó de remordiments.




ARA
Un prop de l'altre, només la tanca de fusta i vidre...
S'hi acosta a poc a poc, cabell curt i amb una bata blanca... S'enganxà al vidre i quedà absort.
En aquell moment ella aixecà la vista, un ràpid llampec creua els seus ull vidriats, que es giraren cap a la porta.
Allà estava ell, havia sentit la pregària de les seves entranyes ( el seu cap anava rumiant) uns segons foren suficients, el reconegué, aquella porta que semblava tancada deixà passar una mica de claror i aquelles dues ànimes es retrovàren.
Els seus ulls s'abraçaren, les seves mans es rescataren les unes a les altres. Encreuaren les puntes dels dits com en un somni de núvols blancs .
Unes parets, una sala que es convertí en breus moments en llum.
I es besaren com dos nens adults.
Dues anelles enyorades l'una de l'altra, part d'un collaret trencat, es van tornar a trobar i es van fondre en una sola, ara si un altre cop, UNA .