EL CAMÍ DELS DEGOTALLS

EL CAMÍ DELS DEGOTALLS
Romeria a Montserrat – Arxiprestat de la Cisa – Any 2000

Muntanya serrada
de pedra encantada…,
desfés l’encís!
Desperteu-vos ara
ànimes empedreïdes
i sigueu vestides
amb novelles vides
per tenir entrada
en el Paradís!

La pluja ha parat,
dins de l’aixopluc
la gent hi reposa
i sortir no gosa.
El xàfec caigut
fa que el cos mandregi
i sigui poruc.
He buscat, valent,
un lloc apartat
i estar sol, callat.
Lluny de tot brogit
m’he escapat…, fugit,
per estar silent.
Jo, amb la muntanya…
els arbres… i el vent.

Verges del camí,
de pobles i viles,
què esteu fent aquí!?
Mares del Senyor,
d’ermites, esglésies
i llocs d’oració!
Què feu tan soletes
i al mateix cantó?

Qui us ha maltractades?
rajoles trencades
i els noms esborrats,
com mig oblidades
pel temps i el mal fat.

El trajecte és fresc,
xiprers petitois
marcant bé l’indret.
La pau que cercava
no és la que he trobat,
bardisses i fulles
plenes d’humitat.
O Mare i Senyora!
Cada mosaic és un degotall
que gemega i plora!
Amb vós els romeus
que devotament
pregaven i cantaven
amb les seves veus,
ara són els sofriments
d’infinites creus,
i camino mut de boca i de peus.

Per què tants menyspreus?
Estic capficat
amb l’oblivió en el meu costat.
De sobte, Moreneta…,
m’heu sotraguejat!
Desvetllant-me el cor
se m’ha fet present
el perdut passat.

Solitud i silenci m’han abandonat
i la meva ment
com l’aigua barrumbada, vibrant i latent,
ha vist el Camí dels Degotalls sadollat de gent!
Amb cants de lloança!
Amb crits de gaubança!
Joiosos… contents!
Resant… somrients!
Els mosaics daurats,
brillants… resplendents!
I els degotalls,
estels refulgents
unint cel i terra en un sol moment!

Muntanya serrada
de pedra encantada…
desfés l’encís!
Desperteu-vos ara
ànimes empedreïdes
i sigueu vestides
amb novelles vides
per tenir entrada
en el Paradís!

Josep Vendrell i Torres