018 - L'ESCORXADOR "MENYSPREANCES"

018 - L’ESCORXADOR "MENYSPREANCES"


(Nadal del 1997)

Nadal ja s’apropava,
l’escola era tancada,
el poble respirava
les festes del cap d’any,
tothom es preparava
amb un joios afany !
A casa, la botiga
es veia diferent,
els prestatges replens,
il·lusions i progectes
per boca dels clients,
alguns feien comandes
del mig porc setmanal,
quin brou… quines salsitxes !
del pobret animal.
El foc bullia la perola
allà al peu del carrer
amb butifarres negres,
sagí i retallons;
molta gent s’hi parava
tot fent el xafarder,
era tan blanc el llard
i tan bons els llardons !
Per la festa important,
enlloc d’aquell mig porc,
matàvem un de gran.
En plena matinada
vem anar a l’escorxador,
el pare i jo,
dos galledes i un cubell
per posar-hi la mocada,
el fetge, la sang i el cervell
(feina per la vella Palegrina
que era la mocadera
i més d’una vegada
la meva mainadera).

Pujant torrent amunt,
trajecte tenebrós,
un fanal o bombeta
feien més llarg el tros;
jo, espaordit i abrigat,
les ombres es movien
i els sorolls que es sentien
amb el vent regelat.
El passamuntanyes,
descoberts els ulls
que amb el fred ploràven
l’escalfor del llit.
Llibre sense lletres
carregat de fulls
per poder-hi escriure
tot el meu neguit.
Nau a la deriva
topant amb esculls.


Quina experiència
vaig sentir en mon pit !
Realitat o somni
d’un nano petit ?


Un mur envellit,
l’entrada pel mig,
pujada de sorra
que dels carros
rellisquen les rodes,
herba mal tallada,
morta... trapitjada
per tots els costats;
portal grandiòs,
finestres alçades
lluny de les mirades
(només per fer llum);
parets arrebossades
de color blanc brut,
arestes i cantos
de totxo vermell,
la porta… entreoberta,
el pom amb rovell.

Un crit fort… sorrut,
i entravem a dintre
sense fer cap truc.

Ja estàvem al pati
que mirava al cel.
Grunys, mugits i bels !
A l’esquena les quadres,
a l’esquerra per occir els porcs,
al davant els bens,
els vedells i el bou,
a mà dreta, uns que allà vivien,
pobres, mancats d’un bon sou.

A l’esguard d’estels,
en aquell badiu
no hi havia animal
que retornès viu !

Guanys, diners, recels
entre els ramaders
i els carnissers.
El terra era humit
pel plor de la nit.

Grunys, mugits i bels
semblaven pregàries
amargues com fel
en aquell badiu
qué mirava al cel !

El porc espantat,
la corda lligada
forta a la paret
i a la pota darrera
de l’animalet
que anava llepant
el ganxo salat
fermat a la corda
per l’altre costat.
Broca i ganivet,
sonant com rellòtge,
feien el tall viu
amb un cant ferotge.
Ara ! (un ja diu).
Estiren la corda
del ganxo incissiu,
un xiscle i espetec
d’un dolor fortiu,
l’hi claven la daga
degollant-lo en sec,
recullen la sang
a dins del cubell.
Vaig sentir un calfred.
El sofriment d’ell
en la meva pell,
i es va esglaiar
mon pobre mirar,
tot humitejat
i sense plorar.
D’allí m’anava
al lloc del davant
on una vadella
estaven preperant.

Amb un cop de mall
a sobre del fron
queia desplomada,
deixant així el món.

Una mà s’enfonsava
amb el ganivet,
tot el puny a dintre
pel mateix indret;
el coll l’hi sagnava
igual que una font,
al temps la penjaven
per cada turmell
(d’aquesta manera
escorxen la pell),
el cap, cap a terra
i el terra vermell,
l’hi obriren la panxa
i l’esbudellaren
a dins la galleda.
Malaurada fi
d’aquella vadella !
Ai! els bens… pobrets !
eren quatre o cinc
sobre uns caballets,
miraven la vadella
amb els caps penjant;
un darrera l’altre
els anaven matant
tallant-lis les jugulars
que hi ha en el coll
sang sanglotejant
els sortia a doll !
Ni un bel… ni un sospir,
amb els ulls oberts
devers l’infinit !

Venia NADAL
en la negra nit !

Quan a l’arribar a casa
(mirant el Pessebre),
els meus trémuls dits
van possar al portal
el porc, la vadella
i els bens esporoguits.

Ai, Jesús !
Salveu-los
de tots
els neguits !

*****

Oh, ànima meva !
en plena negror
t’han portat avui
a l’escorxador,
en la fosca nit,
per un mal pastor.

La Fe, amb la daga,
m’he l’han degollat.

La meva Esperança
m’he l’han escorxat.
M’han esbodellat
i arrencat el cor
de la Caritat.

Bo i a sent viu,
m’han esquarterat.
L’alè, fugisser,
volant s’ha escapat,
sortint pel badiu,
vers la llibertat.

Nu... sense cadenes,
deixant enrrera alegria i penes.

Mirant a llevant,
de l’albada brillant
m’he quedat corprès.

De la fosca nit la llum resorgeix !

D’una nova força tot il·luminat,
sé... del cert, que m’estime
el DÉU de BONDAT !

NADAL AMAGAT !


Josep Vendrell i Torres