Webcam

La sensació d'estar observant a algú i saber que ell no ho pot veure dona un poder irreal que ens fa sentir singulars. I dic irreal perquè vertaderament només aconsegueixes un poder quan l'altre es mostra i es deixa observar.

Es com mirar per un petit forat, on a l'altre banda algú actua. El que no sabem, es si aquest actuar es natural o se'ns vol introduir un personatge fictici.

Sempre ens es mes fàcil posar-nos al lloc del que es espiat, llavors ens podem sentir ofesos si no s'ha donat un permís previ per fer-ho, eludir al dret a la intimitat i fer us d'un seguit de retrets inacabables...però quan aquest algú es deixa veure, es com firmar un pacte, on un dels dos juga amb desavantatge.

Posem-nos però, al lloc del que observa. Si mires a traves d'una finestra el comportament humà dels que passen pel carrer i un d'aquests es gira i t'enxampa, segurament la seva pròxima passa serà mes insegura, el seu caminar canviarà, la seva postura serà modificada i algun tipus de rubor li il·luminarà la cara. Però que passa quan això s'allarga?, quan observes amb conformitat de l'altre els seus moviments i reaccions?...

En un primer moment, i per molta extroversio que un tingui hi ha aquella sensació de desproteccio, que es captada per l'observador i que es quan tenim aquest sentiment com que ens atorguen un poder i que no ens n'hem de sentir culpables perquè en tenim consentiment, però no deixa de provocar-nos una sensació de malifeta, com quan érem petits.
Mes endavant la situació es relaxa, i la costum o l'oblit fan que l'observat actuí amb naturalitat, i l'observador deixi els judicis del que veu de banda.

Fa uns dies que m'he convertit en observadora, he firmat un pacte utòpic on jo miro i ell es deixa mirar. M'agrada la sensació, perquè negar-ho, m'agrada veure'l somriure quan li dic segons que, o veure'l reflexionar quan la conversa es posa interessant, saber que no em contesta perquè parla pel mòbil o simplement veure-li els ulls mirant a la cam. L'observo, i la costum fa que algunes reaccions ja no em sorprenguin, però enyoro la imatge quan aquesta desapareix, es com perdre el control, com perdre el poder i jugar amb les mateixes cartes. Tot i això, continuo jugant amb avantatge, per uns segons se que no m'enganya, que aquella reacció es natural, la seva.