Viatge a l'Edat Mitjana

Quan el pare va acabar d'explicar-me què era aquella biblioteca, em vaig allunyar d'ell i l'Isma i vaig entrar a una sala molt funesta, infausta. Tota ella era fosca i feia aquella olor tan característica de llibre vell. Era normal; tots els llibres que hi havia allà eren molt antics i estaven, al cap i a la fi, atrotinats. Bé, tots excepte un, al fons de la sala, molt nou a primera vista. En vaig llegir el títol: "Diari de Michael Camkoxa; màgia prohibida". Es tractava d'un títol molt temptador. Vaig notar un fil de veu dient-me "Xavi, agafa'm...agafa'm..." Què es podia amagar darrere d'aquelles pàgines? Com era aquell tal Michael que havia escrit el llibre? Què significava "màgia prohibida"? Era possible que el llibre parlés i incités a la gent a agafar-lo? Aquestes eren algunes de les preguntes que rondaven per la meva ment, sense poder desfer-me d'aquella curiositat tan traïdora que em va fer agafar el llibre. Va ser treure'l de la prestatgeria i obrir-se una comporta sota meu. Vaig notar com queia al buit, sense poder evitar-ho.
Em vaig despertar, i vaig pensar que era un miracle que estigués viu. Però... on era? Havia anat a parar a un estable sense saber com. Sense pensar-m'ho gaire vaig sortir a fora. No m'ho podia creure... Semblava com si allò fos l'Edat Mitjana! Tan lluny havia anat a parar? Em vaig mirar... el meu vestuari havia canviat. La meva camisa preferida, els meus texans Levi's i les meves sabatilles esportives havien estat substituïts per simples parracs i sandàlies d'espart. Semblava increïble... No em recordava de res del que havia succeït des de que la comporta es va obrir sota meu i vaig caure al buit! Llavors va ser quan se'm va acostar un home i em va dir "Benvingut, Xavier Torelló". Però... qui era aquell home? Com sabia com em deia? Devia veure la meva cara d'al·lucinació i va prosseguir. "Jo sóc en Michael Camkoxa, l'autor del llibre que has agafat del prestatge." No podia creure el que estava passant. Per la meva ment passaven infinitat de pensaments i coses que, de bon grat, us asseguro que em van semblar increïbles. "Com sap vostè tot això de mi?- li vaig dir- em pot explicar com i perquè sóc aquí?" Se'm va quedar una bona estona mirant. "Mai no havia vingut ningú tan jove com tu a visitar-me- va dir- veuràs... com t'he dit, jo sóc l'autor de "màgia prohibida", el diari que has trobat a la prestatgeria. A mi m'agrada que les persones que adopten llibres meus, sentin el que realment el llibre vol transmetre als seus lectors. La major part de la meva obra tracta sobre les injustícies i calamitats per les quals moltes vegades el gènere humà ha de passar. Per això has trobat nou el meu llibre, perquè fins que els homes acabin amb tota la violència i maltractaments a la mateixa espècie els meus llibres continuaran essent actuals." "I vostè vol que coneixem el que realment passa en els seus llibres. M'equivoco?- vaig preguntar-li." "En absolut. Veig que ets un noi intel·ligent. Suposo que et deus estar formulant moltes preguntes." "Així és, senyor." Llavors vam començar a caminar per aquells camins de sorra medievals. "Doncs anem per feina. Si t'he fet venir és, com et pots imaginar, per ensenyar-te el que exposo en el meu diari "màgia prohibida". Mira, veus aquella plaça?- em va assenyalar una plaça molt grossa de sorra que hi havia al fons del carrer, amb un pal molt gruixut enganxat al terra.- Doncs allà és on té lloc la pitjor crueltat que algú pot rebre. Allà maten, Xavi. Maten dones innocents... Tu saps el que és morir sense haver fet cap delicte?- no vaig dir res- Doncs això és el que pateixen infinitat de dones. Se les acusa de bruixeria, d'heretgia... i sense tenir proves de que realitzin pràctiques prohibides les cremen allà, a aquell pal del mig de la plaça. Hi posen tot de llenya i les lliguen... ho encenen i veus la cara de patiment que la pobra dona, lligada al pal sense poder escapar, sent. És una situació terrible, t'ho asseguro. I això no és el pitjor. Tot el poble crida sense escrúpols "bruixa!" a la dona innocent que, de mica en mica, va morint cremada a la foguera. I encara que realment fossin bruixes, ningú tindria cap dret de matar-les." "M'ho puc imaginar...- vaig contestar- És horrible... Suposo que el seu llibre toca aquest tema, oi?" De mica en mica ens vam anar acostant a la plaça, i ens vam asseure a un racó. "Efectivament- va dir-me-. Però aquest és un tema que jo toco de primera mà. La Santa Inquisició persegueix a la meva germana Georgiana perquè l'acusa d'heretge. Està tancada al calabós d'aquesta ciutat, i si no s'hi fa res d'aquí a deu dies la posaran a cremar a la foguera, com han fet amb tantes altres dones innocents. Estic desesperat, Xavi... és molt jove, només te setze anys... tan de bo que passi un miracle...demanem a Déu que així sigui... sinó jo ja no sé què fer." "Però ella... què ha fet perquè l'acusin de bruixeria?" "A ella... li agrada investigar, saps? És una noia molt especial. Té una forma de pensar tan innovadora per l'època en que ens trobem... Ha estat això el que ha molestat a la classe social més elevada, i ha estat per això que està condemnada a mort. A ella li agrada estar sola, té una sala especial per fer els seus experiments, l'apassiona trobar noves tècniques medicinals... Però sobretot, el que més la caracteritza és com nega tot el que no es pot demostrar, com és el cas de la Pedra Filosofal. Està totalment segura de l'inexistència d'aquesta pedra, troba totalment incoherent que amb ella es pugui aconseguir l'or a partir de la barreja de mercuri i sofre i encara més de que es pugui trobar la immortalitat. A més, tampoc creu que amb aquesta pedra es puguin guarir tots els mals, com molts científics creuen i diuen. Així doncs, és partidària d'una ciència més experimental que no pas altra cosa. El cas, és que el conjunt de les seves creences, la seva forma d'actuar, el seu vestuari negre i faldilles llargues... Ha estat tot el que l'ha dut fins on és." "L'hem d'ajudar Michael... estic disposat a fer el que calgui per salvar a la teva germana d'aquest destí tan atzíac!" "Gràcies...Tot això ho deus trobar molt estrany, tu vens de molts segles enllà..." "Sí, però desgraciadament segles més enllà hi continuen havent injustícies, no d'aquest tipus ni molt menys, és clar, però n'hi continuen havent. Així dius que la teva germana és a la presó?" "Sí... al calabós d'aquesta ciutat... tenim deu dies." "I doncs, ens hi posem?- vaig preguntar-li amb un to de veu molt optimista." "Sí." Em va somriure i em va picar l'ullet. No sabia per què, però tenia l'estranya sensació de que la sort anava a favor nostre. Jo, en aquella època traçada en la infinitat de la línia del temps, estava disposat a arriscar la vida per salvar la d'algú que no coneixia... Hi havia quelcom que em recorria per dintre i que em deia que feia ben fet.
Aquell mateix dia ja ens vam acostar a la presó per tenir una visió global del terreny. En Michael encara era jove, motiu pel qual els dos estàvem prou en forma per enfilar-nos a algun lloc o començar a córrer si la situació així ho disposava. La presó era gran, i les condicions en que estaven els reclosos no era la mateixa en la que es troben avui en dia. El tercer dia vam arribar a tenir contacte amb la Georgina a través d'una finestra minúscula amb uns barrots molt gruixuts, però de seguida ens vam treure del cap la idea de treure-la de la presó per allà. La veritat és que la noia tenia una imatge molt desfigurada, havia perdut l'esperança de poder viure i els segons se li feien eterns esperant la seva mort. Els dos dies següents vam estar rumiant el pla que duríem a terme per a salvar la pobra noia... I el sisè dia el vam posar en pràctica. Vam anar al monestir i vam robar dos vestits de monjo, ens els vam posar i ens vam fer passar per ells davant el vigilant d'aquella presó. En Michael sabia que darrere la presó hi havia una porteta per on entraven i sortien els vigilants, i era per allà que podíem treure la Georgiana a fora. El pla consistia en fer veure que érem monjos i que havíem anat allà des del monestir per fer unes pregàries davant de cada cel·la per els presoners que hi havia dintre. Ell es quedaria entretenint el vigilant i jo, mentrestant, aniria a treure la noia del calabós, la faria sortir per la porta del darrere i tornaria dissimulant cap a ells com si ja hagués fet la meva feina. El cert és que em va costar molt de treure-la de la cel·la, i en Michael ja no sabia què inventar-se per fer temps. Va acabar fent-li una benedicció al guardià i tot! Ell, molt de bona fe, ens va deixar marxar alegrement. No m'esperava que fos tan fàcil la missió. A fora, ens vam reunir amb la Georgiana, la qual va abraçar molt fort el seu germà i ens vam presentar. Però aquí la nostra tasca encara no havia acabat; hi havia encara moltes dones empresonades i a la Georgiana, quan s'adonessin de la seva fugida, la perseguirien per cremar-la. Potser va ser l'emoció del moment, però vaig cridar: "Què carai! Anem a parlar amb aquesta tal Inquisició!" Els dos germans em van mirar, estranyats. "No saps el que et dius... rebel·lar-nos contra aquesta Institució suposaria que ens prenguessin per heretges i còmplices de la Georgiana...- va dir-me en Michael, convençut de les seves paraules." Però no vam tenir temps de decidir res. Un munt de cavallers es dirigien cap a nosaltres a damunt de cavalls blancs. Els tres vam començar a córrer, ràpid... Vaig anar molt ràpid... Em faltava l'aire... Els dos germans corrien deu metres per davant meu, i semblava com si no es cansessin mai... I va ser en aquell moment quan vaig caure al terra, totalment esgotat. Notava com els cavalls se m'acostaven tot trotant... I el terra sobre el qual jeia va desaparèixer per un sol instant...
Vaig tornar a caure al buit, com quan havia tret el llibre de la prestatgeria... I com per art de bruixeria, vaig tornar a parar a aquella sala tan fosca i sinistra... Em vaig adonar de que tenia el diari de Michael Camkoxa a les mans... "No hi ha dret- vaig pensa
r- , m'he quedat sense saber el final!". Però allò no era cert... tenia el llibre, oi? Allà hi hauria el que faltava de la història... I si en Michael m'havia fet protagonista? Aquella idea em va fer sentir tan afortunat d'haver viatjat a l'Edat Mitjana que, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig fer un petó al volum i vaig decidir adoptar-lo.
Vaig trobar el pare a fora de la sala, i em va dir "Si que has anat ràpid a triar el teu llibre!" "Ràpid?" "Dos minuts de rellotge!". No entenia res de res... i, simplement, els meus llavis van traçar un somriure.