Vallsanta, l'oblit imperdonable.

Ressonaven encara per la Vall del riu Corb, les promeses fetes des de la presidència del Consell Comarcal, en ocasió de la presentació d'un llibre sobre Guimerà, en el marc excepcional del Mercat Medieval d'aquesta Vila Comtal. Abans de la tardor, netejarem i consolidarem les runes del Monestir de Vallsanta, i facilitarem l'accés als visitants !

El dissabte vint-i-cinc de novembre, a un mes dia per dia del Nadal, aturava el meu vehicle, camí de Guimerà al voral de la carretera, i constatava com certament les paraules se les emporta el vent; la vegetació continua en la seva tasca de demolició lenta però eficaç, l'accés es del tot impossible fins per a persones àgils i joves, i deturar el vehicle en aquest punt, constitueix en el millor dels casos, un risc per al propi vehicle i/o un perill per als usuaris de la via. Permeteu recordar un text publicat al setmanari Nova Tàrrega, pocs dies desprès del compromís esmentat.

Guimerà ja tenia importància en el període romà quan pel fons de la Vall del Corb, passava la via de comunicació entre Ilerda [ Lleida ] i Betulo [Badalona ], Barcino era aleshores únicament un port de pescadors. Seguiria mantenint la seva importància en el període de dominació àrab, en la que possiblement s'alces la torre de guaita, que juntament amb les alçades de l'Albio i Rauric completarien la línia de defensa que depenia del Caid de Maldà. La derrota dels sarraïns fora - una vegada més - un retrocés en tots els terrenys pel que fa tant a la cultura, com a la distribució de la renda i l'accés als mitjans de producció econòmica; justament la presència del Cister en les terres acabades de conquerir pretenia bàsicament minorar o evitar els rigors brutals del sistema feudal ; finalment però, el mateix Cister, acabaria integrant-se en el sistema de govern feudal; l'abadessa de Vallbona de les Monges, amb la denominació de MiSenyora - així tot junt - exercia la jurisdicció civil i penal en el seus territoris.

Amb tot, val a dir que gràcies als monestirs, el retrocés no va ser encara més considerable; en alguns documents del període medieval, podem llegir " el senyor no firma perquè és noble", llegir, escriure i practicar qualsevol ciència, eren considerades tasques pròpies de monjos, monges, sacerdots, o persones delicades de salut, quan no de dubtosa virilitat.

A la Vall del Corb, hi podem trobar - esperem que des del proper setembre amb les condicions d'accés i seguretat mínimes - les ruïnes de Vallsanta, que s'ha de dir foren salvades pels veïns de Guimerà, de la seva venda - d ‘això no en fa gaire temps - amb l'argument de que per tal d'emportar-se les pedres, calia tramitar una llicència d'enderroc. Dissortadament avui la tasca de l'enderroc, quasi està duta a terme pel temps i la desídia de les administracions. Millor sort tindria La Bovera, on l'advocació de la Mare de Déu dels que pasturaven bous, possiblement en el període en que el riu Corb anava curull d'aigua, ha acabat consolidant un Santuari Marià, d'àmplia devoció, tant a les terres de l'Urgell com les de la veïna Segarra. Finalment el Pedregal, fora dels tres monestirs el que tindria pitjor sort; en aquest sentit la seva proximitat a Tàrrega, necessitada de materials de construcció per al seu creixement li seria una adversa circumstancia , recentment s'ha bastit una capella, en al que hom diu, que s'hi poden trobar - encara - peces procedents d'aquell cenobi.

Esperem que la ruta del Cister , reculli amb el nom propi de Guimerà, el llegat històric que malgrat tot, es conserva encara per aquestes terres, i que ben aviat puguem llegir, com itinerari del Cister en terres Catalanes, Santes Creus, Guimerà, Vallbona de les Monges i Poblet, a més de completar un oblit, de reparar una injustícia, s'estarà aplicant únicament un criteri històric.

Sortosament, gràcies a la premsa, no totes les paraules se les emporta el vent.

Des d'ara, espero amb impaciència la trucada dels meus amics de la Vall del Corb, en la que em facin saber, que les tasques de neteja i condicionament de Vallsanta i el seu accés ja s'han acabat i el resultat - que confio comprovar in situ - es excel·lent.

© Antonio Mora Vergés