una tarda d'estiu qualsevol...

Va entrar a la meva vida en una tarda d'estiu. No era calorosa no, la calor era horrorosa, asfixiant. Estava sola a casa i, ni baixar les persianes ni el ventilador, m'ajudaven a fer més suportable aquella sensació que havia arrossegat tot el matí i que preveia que em tocaria suportar la resta de la tarda.
Acabava de sortir de la piscina, i mentre els ulls encara amb petites gotes d'aigua, es refeien pel fort contrast de la llum solar i els meus cabells arrissats i molls se m'enganxaven a l'esquena nua, vaig tenir una percepció estranya. Vaig tornar a tancar els ulls, i encara d'esquena, vaig intentar copçar a través de l'aire si tenia raó. La tenia, algú m'estava observant. Ho sentia clarament, algú em mirava i la seva mirada seguia tots els meus petits i pausats moviments. No m'atrevia a girar-me, m'agradava saber que algú em mirava, que en aquell moment, jo era el seu centre d'atenció. Sense saber perquè, els batecs del meu cor es van anar fent cada cop més forts i dintre meu imaginava que ell estava darrere meu. Que el propietari d'aquelles mirades tant indiscretes era ell. Si em concentrava, dins el meu propi silenci, podia, fins i tot, sentir el seu alè, darrere meu. Al cap de poc, notaria la seva mà recórrer la meva esquena nua, vèrtebra per vèrtebra, de dalt a baix, fins a trobar la part inferior del biquini, l'únic que portava posat.
Però no, passat un segon, i just abans que em decidís a girar-me per saber qui hi havia, vaig notar que se n'havia anat. No calia girar-me per comprovar que tornava a estar sola, ho estava. I allà on feia res hi havia hagut algú, només hi quedava un espai buit.
Aquell vespre, quan vaig asseure'm a sopar no vaig dir gaire res. Amb la brisa suau del capvespre, el record d'ell m'acaronava. De tant en tant, deixava que aquesta brisa em seduís i em dugués per breus instants als parcs de Londres . Encara retenia en la memòria aquell mes de juliol al seu costat. Tot i així, alguna cosa em pertorbava, no em podia treure del cap la sensació que havia tingut aquella tarda a la piscina. Encara d'esquenes (fou l'atzar que va fer que aquell dia seies d'esquenes al lloc on estava segura que hi havia hagut algú?) tancava els ulls i em concentrava per poder tornar-ho a sentir. Diguem que mentre una sopa no és el més normal que una noia vagi tancant els ulls de tant en tant, i menys si ens posem en situació, és a dir, acompanyada dels meus pares. No, això no és el que acostumen a fer les filles de casa bona, noies educades,estudioses, de bones maneres, verges (i una merda!). Tal com deia doncs, el meu comportament no va passar inadvertit i menys a taula. Els meus pares doncs, preocupats, em van enviar a dormir.
Van anar passant els dies i sense voler, cada cop, estava estones més llargues sense que el cap em dugués altre cop a Londres. Em sentia culpable però alleugerada alhora. No es pot estimar a una persona sense tenir certesa de que la podràs tornar a veure, sense saber com es el seu dia a dia, sabent que està a milers de km del lloc on una viu. No, és superior a mi. No es pot dependre d'uns e-mails (depriments gairebé sempre) que o bé, no et diuen res o bé, et fan plorar una nit sencera o, també hi ha la possibilitat que no entenguis perquè està escrit en anglès. Poques coses tenen el Japó i Catalunya en comú, i es que, la meva petita i estimada terra queda tant infinitament lluny i en tants sentits. De vegades, crec que em vaig enamorar precisament perquè no podria estar al seu costat, la nostra relació tenia data de caducitat (i ho sabíem). En quin moment va deixar de ser un joc i es convertí en un sentiment d'amor veritable? En quin moment un dels dos va abaixar la guàrdia i va començar a agafar-li afecte a l'altre?
En fi, en totes aquestes coses pensava mentre prenia el sol. Mai m'ha agradat prendre el sol, i tampoc m'agrada ara però aquest estiu em volia posar morena. Així que allà estava, torrant-me al sol, untada amb crema solar protecció extrema, amb ulleres de sol, gorra, biquini i amb unes ganes que em moria de tirar-me a l'aigua. Crec que serà el primer i l'últim any que em voldré posar morena, no hi ha cosa que em faci sentir més idiota (de moment). Allà estava, estirada a la tumbona i passant calor, una calor infernal. Però ho vaig tornar a notar. Sota aquell sol (infernal, repeteixo) hi havia algú que em mirava. Sabia que si em movia la persona marxaria, sabia que si em baixava les ulleres i girava el cap no hi hauria ningú esperant-me, sabia que ell (o ella) ho sabia. No podia fer res si volia continuar amb la seva companyia. Vaig optar per quedar-me ben quieta , m'agradava saber que no estava sola. Durant aquella setmana, va continuar venint, cada tarda quan estava la piscina, era igual que hi anés sola o amb més gent. Aquella presència, la sensació d'estar observada tornava a aparèixer en un moment o altre de la tarda, silenciosa com sempre.
Primer, m'alterava però al cap de pocs dies, em vaig acostumar i ja no portava ningú a la piscina, la tarda (únic moment del dia que estava sola a casa) anava a la piscina i allà estava fins que em sentia acompanyada. No ens dèiem res però no se perquè, aquells 20 minuts es van convertir en el moment preferit del dia. Em feia sentir maca, sexy i important. De vegades, em deixava alguna senyal perquè sabes que havia estat allí. No calia perquè sempre ho sabia. Des el matí fins a la tarda, l'hora de la trobada només de pensar-hi, tot el meu cos s'estremia i se'm posaven els pèls de punta. Uf! Era impressionant, la quantitat de sensacions i vibracions que recorrien el meu cos des del matí fins la tarda, i llavors un altre cop el mateix fins a l'hora d'anar a dormir. Vibrant per una simple mirada encara d'un desconegut (o -uda).