Una mà freda

No recordava què m'havia portat allà. La veritat és que no recordava gairebé res de la meva vida. Quan sentia casos en els quals la gent perdia la memòria no m'ho creia. I no és que no m'ho cregui, és que no em puc imaginar una vida sense records. Tot era de color verd, un verd tan impactant que em feia mal als ulls. Hi havia colors barrejats com el groc, el vermell... el color vermell abundava als meus peus d'una manera esgarrifant, però encara no trobava sentit a estar allà enmig. Em vaig girar i no vaig veure res més que la llum del sol il·luminant aquells colors. Em trobava completament perduda, no reconeixia res d'aquell ambient. Des de lluny venia una veu desesperada, intentant cridar la meva atenció. Doncs sí, la mare. És increïble les vegades que havia somniat en aquell paisatge.
L'horari es reduïa a l'escola, ja només faltava una setmana per començar el Nadal. M'imaginava el menjador de casa amb els plats i coberts que la mare guardava durant tot l'any per aquesta ocasió tan especial i se'm posaven els pèls de punta. Aquesta setmana va transcórrer amb normalitat, entre somriures i rialles amb tots els companys de classe. A casa tots estàvem molt bé, més que mai si es pot dir. Però fora de casa, hi havia diversos assumptes pendents. És veritat que jo no volia transmetre res del que sentia al meu voltant: a la feina era feliç, a l'escola també, a casa, amb els amics... però amb mi no.
I és que quan una persona està malament amb si mateixa és que no és feliç del tot. La veritat és que no només era amb mi, sinó amb la meva família. Dins de casa meva tot anava bé, però a l'hora d'estar amb més familiars el món se'm venia a sobre.
No sabia perquè em sentia així amb mi, ja que la cosa no anava per aquí, però creia que podia fer més, encara que fos impossible. L'avi es moria. Pensava que aquell Nadal seria etern. Pensava que la seva vida duraria molt més que els sis mesos esmentats pels metges, els quals no van arribar als tres. Jo volia fer-lo viure, volia aprendre a donar vida.
Tots estàvem reunits a taula menys ell, que estava assentat al sofà mig adormit. Jo sabia que tot allò el matava. Sabia que estar amb la gent que més estimava aprofitant fins l'últim dia de la seva vida, sabent que li arribava aviat, l'estava consumint viu. Però era el que s'havia de fer, encara que fos dur acceptar que tots estàvem tan units per ell. La seva forma de mirar als altres cada dia era més tendre. L'home fort i vencedor de tot el que se li posés davant estava rendint-se. Semblava un nadó acabat de néixer, sense cap defensa ni cap objectiu a la vida.
Un dia, quan ell no em veia, vaig estar observant-lo molta estona. Estava resumint tot el que havíem viscut junts al seu costat, tot el que havia fet ell per mi sense buscar una finalitat. Vaig recordar un estiu dels molts compartits amb ell al seu poble, en el qual ell m'agafava de la mà molt fort mentre passejàvem a prop de la platja. Crec que jo tenia uns deu anys i tenia la il·lusió de poder pujar als inflables que havien instal·lat per la festa major del seu poble, però en aquells temps no sabia realment què era la vida, ni perquè m'agafava la mà tan fort. No em podia imaginar que de gran recordaria aquella apretada de mans com una entrega de vida i records per a mi.
Crec que aquell dia, per recordar tants moments amb ell, va ser el que em va impactar més. No acostumava a somniar res més que aquell paisatge i poca cosa més, però aquella nit va ser diferent. Estava en una habitació totalment buida, amb les parets bastant gastades del temps i una porta en el mateix estat. De cop i volta la porta es va obrir i va aparèixer ell. L'avi estava feliç i em mirava amb un somriure d'orella a orella. Quan vaig intentar abraçar-lo va començar a allunyar-se, sense moure les cames s'apartava de mi, fugint com si fos jo mateixa la que caminava endarrere en comptes d'endavant. Vaig sentir molta por al veure que cada vegada que estava més lluny d'ell es feia més vell, la seva cara canviava i es transformava en dolor. Em vaig despertar sense saber si era un somni o havia passat de veritat. Em vaig anar a mullar la cara, però ja me l'havia mullat abans de llàgrimes.
L'endemà al matí vaig observar una amabilitat fora del normal a casa. Sabia que era alguna cosa que no anava bé. La mare em va dir que era l'avi. L'havien traslladat a una residència perquè no podien fer res per ell, el càncer era letal. No sabia com fer-m'ho perquè ningú notés que jo em moria amb ell. Quan vam arribar a l'habitació de l'avi no m'ho creia, estava dins del somni d'aquella nit. Em pensava que era simple coincidència i que res podia ser el mateix a un somni, però vaig mirar totes les parets que el rodejaven i sí, tot era idèntic. No és que m'agafés pànic per fugir d'allà, però no volia comprovar si passaria el mateix que al somni. Vaig evitar fixar-me en les parets durant uns dies, ni imaginar-me el somni dia rere dia, però era inevitable. L'avi tenia l'aspecte aquell amb el dolor a la cara. Pressentia que era el final, que totes les coses que havia estat recordant aquell dia al seu costat havien acabat. Mai més el veuria.
A la vida tots ens imaginem en un estat realment irreal: tots volem tenir diners, salut, amor, amistat... en una quantitat abundant. Però jo no. Jo no volia ser com tothom, només volia aferrar-me a la realitat i estar el màxim temps possible amb aquelles persones que ho havien donat tot per la meva felicitat.
L'últim dia amb ell va passar i no cal dir que em va destrossar. La seva mà amb aquell pols accelerat va deixar de viure. Vaig decidir canviar. Canviar d'estil de vida era el que volia i ho anava a fer immediatament. Vaig començar valorant més als de casa. No suportava el fet de perdre'ls sabent que no els havia estimat com jo sé.
Un dia vaig tornar a somniar el mateix, estava farta del paisatge. Volia saber si aquell paisatge també era real com l'habitació de l'avi, però a Barcelona era impossible trobar-lo. Vaig desfer-me de la idea de buscar un paisatge idèntic. Mai vaig explicar la meva obsessió amb aquell paisatge, creia que era una cosa personal i que ningú creuria que pogués haver-n'hi un de real.
Va arribar l'estiu i el sol il·luminava com en el meu somni. El temps passava i cada vegada deixava més enrere la falta de l'avi. Les vacances em van fer sentir molt viva: anem aquí, anem allà... no tenia temps per parar-me a pensar que havia decidit fer un canvi de vida, encara que el feia sense adonar-me'n.
Un dia d'aquells que el sol cremava amb tota la seva força vam decidir anar a la platja amb els amics. La nit anterior havia discutit amb els meus pares per una tonteria, la veritat és que no sé ben bé perquè vam començar a discutir. Vaig adormir-me sense pensar en res més que en dormir. L'endemà tots anàvem amb les nostres motos a prendre el sol i banyar-nos a la platja.
De cop, no recordava el que m'havia portat allà. La veritat és que no recordava gairebé res de la meva vida. Sentia por, molta por. Era un paisatge extremament preciós com el del meu somni, i això em feia molta por. No sabia si estava adormida o desperta, però sentia la calor d'aquell sol del somni que mai havia sentit, veia els colors més definits que mai, sentia una brisa d'estiu deliciosa... però aquell conjunt tan perfecte no em tranquil·litzava. Què m'estava passant? No volia tornar a tenir aquella obsessió amb el paisatge tan odiat al final del Nadal, després de la mort de l'avi. Vaig estar caminant i no em despertava, estava desesperada perquè arribés l'hora en la què la mare em cridava per despertar-me. Estava completament desconcertada i no sabia si mirar endavant o endarrere, obrir els ulls o tancar-los... Cada vegada sentia més profund el pànic que em va aparèixer dins de l'habitació de l'avi. Tot era tan real que començava a creure que estava desperta en aquell paisatge i no era un somni. Es feia de nit i seguia sense entendre què era el que feia jo allà enmig. Abans que el sol deixés d'il·luminar-me vaig descobrir un vermell massa viu al terra on estava jo. M'esgarrifava el simple fet de pensar que cada detall era idèntic al meu somni. Les plantes del meu voltant s'havien tenyit d'un vermell que feia por, aquell vermell de les pel·lícules de sang i fetge. Les meves cames estaven envoltades d'ell, era líquid, calent i les meves mans relliscaven al comprovar-ho. M'estava tornant boja? Era el que jo em pensava? Estava plena de sang i de la única persona que podia ser era meva. M'estava buidant per dins, no sentia res dins meu i allò m'espantava. Vaig intentar descobrir d'on venia tanta sang del meu cos, però no ho vaig aconseguir. Em sentia tan sola que semblava que em trobés amb multitud de gent desconeguda, com un d'aquells dies que visites la gran ciutat plena de gent i no coneixes a ningú. Em sentia com si ja no pogués sentir ni fred ni calor, ni gana ni son.
De sobte, quan ja no veia res més que les estrelles damunt meu, vaig sentir unes passes. Sabia que hi havia algú amb mi, no podia estar sola. Quan em vaig girar, sense poder veure res al meu voltant, vaig tenir la valentia d'adelantar-me i cridar si hi havia algú, però ningú contestava. Darrere meu, una mà molt freda em va agafar del braç. No sabia si marxar corrents o abraçar a qui estava darrere meu. Quan em vaig girar vaig veure una cara difícilment visible per la foscor, però gràcies a les estrelles vaig poder veure uns ulls plens d'energia. No sabia si em provocaven ganes de somriure o por. Va obrir la boca i va pronunciar un lleuger soroll donant-me a entendre que no digués res. La seva mà em va agafar fort la meva i vaig sentir una força semblant a la d'aquella vegada a prop de la platja amb l'avi. Sentia que aquella persona que no coneixia em regalava la seva confiança. Vam estar molta estona caminant, però no em sentia cansada, cada vegada em sentia més intrigada per saber qui era. De sobte, va parar-se i em va dir: ja ets amb mi. Quan em va dir allò no podia contenir les llàgrimes.
El vaig reconèixer a l'instant, era ell,
l'avi, i semblava que fos veritat que estava amb ell, no semblava un somni. Li vaig preguntar si era ell de veritat i què feia jo amb ell. Vaig començar-me a preocupar quan em mirava amb cara d'espantat. No sabia si preguntar-li si estava somniant o no. Em va respondre simplement amb les preguntes que feia indirectament la meva mirada: sí, estàs aquí amb mi i no hi ha manera de tornar enrere. Què volia dir? Ell va seguir sense pausa: has estat dues setmanes en coma a causa d'un accident que vas tenir amb moto i ara, des que t'he vingut a buscar ja no estàs viva. En el moment en el qual t'he tocat el braç has deixat de respirar a l'habitació de l'hospital. Aquí estem tots feliços encara que sapiguem que el nostre cos real està a un altre lloc. Podràs ser enterrada o incinerada, però passi el que passi la teva ànima seguirà aquí amb tots nosaltres, juntament amb les noves que vinguin.
Jo no entenia el que em volia dir, o més ben dit, no m'atrevia a creure-m'ho. Vam estar parlant hores i hores, encara que en el meu estat no sabia si havia passat un minut o un dia. Estava ben confosa i em costava creure que somniant aquell paisatge no tornaria a sentir ni a la mare ni al pare per despertar-me... a ningú. No tornaria a veure aquells somriures que em despertaven amb tanta energia fins que totes aquelles persones deixessin de respirar i entreguessin el cos per alliberar-se al meu paisatge. L'avi em va deixar clar que aquells somnis que jo havia tingut estaven relacionats amb la meva mort, i que es repetien amb més intensitat quan s'aproximava l'hora. També em va dir que s'havia trobat amb molta gent perduda durant el seu trajecte a la seva vida. Estava tranquil·la. Estava amb aquella persona que tant m'estimava i no m'importaven els altres perquè tard o d'hora, em trobaria amb ells en aquell paisatge que tanta obsessió m'havia provocat.