Una historia que sempre estarà en el meu record....

Portavem gairevè tres anys junts, me l'estimava molt però no podia continuar aixi, sabia que ell no sentia el mateix per mi, ho sabia pero en canvi continuava allà llluitant per un passat que sabia que mai no tornaria.
Estic decidida vaig dir com altres vegades, ja no puc més les seves paraules de despreci m'han fet molt mal ja, no vull continuar amb ell ho tinc clar, per molt que me l'estimi, la nostra relació no porta enlloc.
Va arribar a casa com cada dia després de treballar, estava enfadat ja que portavem dos dies discutint (com sempre...),

- Tenim que parlar, no podem continuar així, no puc continuar així. M'han explicat una cosa i vull saber si realment és certa, si us plau, sigues sincer per una vegada, t'ho prego.
És veritat que t'has intentat ficar al llit amb una amiga meva?? Diguem, és veritat?? Per què ho has fet? Tant et costava dir-me que ja no m'estimaves, que ja no senties res per mi? o t'era més fàcil disimular i viure amb mi mentres m'enganyaves i em feies creure que tot m'ho inventava, que eren paranoies meves....
Saps què? Em dóna igual el que diguis ja, estic farta, no et soporto, més ben igual el que em diguis, ja no et crec. Marxa d'aqui, no et vull veure més, no et vull tornar a veure en la vida, em fas fástic.

- I tu?? i tu què?? tu, que t'has ficat al llit amb tot el poble em vens demanant explicacions??

Acte seguit va començar a dir tot d'insults que millor no us explicaré mentres que deia que mai marxaria d'aqui, que em mataria a mi i a tot el qui es poses per sobre. Tot això mentres anava picant les portes, fins que va foradar una d'elles.
El vaig agafar del braç:

- Però, es pot saber que estas fent?? Estas destrosant la casa!! es que no ho veus!?

- Deixam!! Em fas fástic, et mataré, em sents! Et mataré! Més aviat o mes tard però et mataré a tú i a tot el qui s'hi posi per endevant!!

Em va començar emputxar fins que en una d'aquestes empentes em va aplastar contra la paret. Abans de que em dones conte em tenia agafada pel coll, escupint-me i repetint-me cents de vegades el mateix, m'escupí a la cara i va començà a esquényem mentres m'alçava cap a munt perque no em puguès moure. No sé quant temps va passar, sé que va ser poc però per mi va ser una eternitat. Sentia com m'escanyava amb les seves pròpies mans i no tenia forçes per fer res, estava paralitzada, morta de por.

En quant em va deixar es va girar d'esquenes, el primer impuls que em va vindre va ser rebotar-me i donar-li un puny a l'esquena, ell es va girar:

- Que, tens ganes de que et mati?? Saps que sóc capaç.

Estava petrificada morta de por, pero el meu orgull m'impedia deixar que m'arroseguès, que li demanés clemència com ell volia que fes.

- M'és ben igual el que em diguis, m'és ben igual el que em facis, si així surts de la meva vida. Em vols matar? mata'm, aquí em tens em dóna igual si així ni tornaré a veure't la cara en la vida.

No em va respondre, va marxar cap endins no sé a que, i jo vaig aprofitar per sortir al carrer corrents a trucar als mossos, per sort van vindre de seguida.
El mès graciós? quan van preguntarme qui és l'agresor? ell va respondre mentres sortia de dins de la casa sóc jo! ja em podeu emportar si voleu!!

Així va acabar la meva història d'amor amb una persona que jo considerava molt especial, el van ficar a la garjola un dia, m'han donat un ordre d'allunyament mentres surt el judici, aixi porto un any esperant i veien com els meus amics m'expliquen que l'han vist per el poble o que ha passat per davant de casa meu amb el cotxe cuan no pot.....

Ara mateix l'únic que desitjo, és que el judici em doni la raó i que tardi el minim posible. Per sot més o menys ho tinc soperat aquest mal trangol, pero de vegades encara em desperto en mig de la nit tremolant perque ho he tornat a recordar.....