Una goma d'esborrar molt especial...

Una tarda de dissabte, d’un dia gris, d’una tardor nostàlgica, tal com ha de ser una tardor. Sóc nou a la facultat i, tímid de mena, no he tingut temps de fer gaires coneixences.
Estic corregint el primer treball dels nous alumnes i m’hi perdo una mica, perquè a mi m’agrada identificar el que llegeixo amb la persona que ho ha escrit. Estic avorrit i no paro de badallar. I, tip de tanta monotonia, arracono els meus papers damunt la taula que, com de costum, està un bon xic desordenada. Però és un ordre dins del desordre, perquè quan busco una cosa sempre la trobo.
Agafo la caçadora, tanco la porta de cop i baixo els esglaons de dos en dos. El fet de pujar i baixar per les escales és una gimnàstica obligada, que m’he imposat, a manca de temps per fer-ne d’altra.
Pujo al cotxe i, com un consumat Fitipaldi, enfilo l’autovia de Castelldefels en una hora força concorreguda. Abstret en els meus pensaments melangiosos, de sobte, em criden l’atenció uns llums, sentinelles nocturns, que hem fan l’ullet. M’hi apropo i llegeixo un gran rètol:

DISCOTECA “MIRA’M I NO EM TOQUIS”.

Entro, disposat a seguir l’ordre al peu de la lletra. El mirar se’m fa dificultós per la mitja llum que ho abraça tot. El no tocar ja em va bé, perquè avui no tinc pas l’ànim predisposat per aquestes frivolitats...
Estic rodejat de gent i em sento més sol que la una .De cop i volta m’adono d’una cabellera rossa i llarga que es mou a ritme de la música i que em produeix una certa fascinació. Per tal d’aferrar-me a la realitat em disposo a fumar-me una cigarreta i a l’ agafar el tabac, ensopego amb una suggeridora goma d’esborrar, que es deu haver introduït d’esquitllentes a la meva butxaca. Me la miro i un pensament picardiós em passa pel cap com una llambregada. I em dic:
- Per què no?
Agafo la provocativa eina de treball i intento encertar la cabellera rossa i llarga. Però es veu que avui no és el meu dia, perquè el projectil rebota en el got que en aquell precís instant el cambrer retira d’una tauleta , i va a parar a dins l’escot d’una pitrera força generosa, veïna de la cabellera fascinadora . Aquesta es gira en l’instant precís. Uns ulls negres que brillen com dos fars en una nit de galerna, em miren divertits i sorneguers, mentre l’exuberant companya m’etziba:
- No et sembla que ja ets una mica grandet?
En aquell moment vaig agrair de tot cor la llum somorta del local, mentre m’esmunyia dissimuladament cap a la porta.

El dilluns, quan ja m’havia refet de la ridícula situació, vaig entrar a l’aula decidit a comentar la poesia amorosa del segle XV .
Damunt la taula hi havia un paquet molt ben embolicat amb una gran llaçada. Em vaig quedar una mica palplantat intentant esbrinar si m’havia oblidat d’alguna data especial...El vaig obrir amb parsimònia davant d’un munt de mirades encuriosides. A dins hi havia una capsa de gomes d’esborrar amb una nota que deia: “perquè practiquis, a veure si la propera vegada encertes l’objectiu.
Segurament vaig envermellir fins les orelles i , a l ’alçar la vista vaig topar-me amb la brillantor dels fars discotequers abans esmentats, que em miraven amb simpatia.
Ja no em sentia sol i el futur sorgia davant meu molt esperançador. Aquest fet fins i tot m’ha proporcionat tema per a la meva tesi doctoral , que feia bastant de temps que se’m resistia. Serà:
LA GOMA D’ESBORRAR COM A FENOMEN DESENCADENANT DE LES RELACIONS HUMANES.