Una carta extraviada

Srta. Angoixa;
Com aquella amiga que et saluda en els teus pitjors, millors moments...-me sap greu, no ho puc definir-
Tot depèn com ho miris, poèticament arribes a la plenitud, l'ànima rebossa de sentiment i el teu cap
no atura en cap moment de lligar versos per resaltar la excesiva situació.
Però no tot és de color rossa com deia aquella lletra que duia un cor complet incomplet, els petits moments de plaers i anyorança retomben de dins teu, sense deixar pas a qualsevol altre prioritat, per molt important que sigui, aquell precís moment. Deixes d'existir, deixes de ser tu mateix, la poesia desperta i allunya la diversió, la felicitat i tot aquell símil del segle XXI. No hi ha raó, no vull explicacions. Cossos predeterminats abans d'existir. No és questió de necessitat, llavors d'obligació, me sap greu, és el pac del meu, "nostre" destí.