Un viatge atípic

Emprenc la meva ruta molt il·lusionat.
Viatjo, sobrevolant els Alps.
De sobte molt em sorprenc,
he viatjat en el temps i no m'he adonat.

Recorro indrets, se m'eriça la pell de cop
penso en els segles del passat,
humanistes, artistes i pensadors
van trepitjar el que jo ara estic trepitjant.

Màrtir de la corrupció, llueixes decadent,
vas néixer gràcies a una lloba i dos nens.
No tinc dubte que sempre seré benvingut,
i és que tots els camins porten cap a tu.

Respiro, abraço amb els ulls la divinitat.
Oloro les ruïnes i fan pudor d'antiguitat.
Metròpoli, de les pioneres de la humanitat.
Autentica, caòtica però l'eterna ciutat.

Amor, només cal buscar el palíndrom,
tot serà una ruïna, no quedarà res.
L'amor no és amor si no és recíproc,
el senequisme s'endinsa a la meva ment.

Sóc un gladiador i entro per la porta gran,
la meva vida passa pel dit de l'emperador.
Deixo anar un colom blanc, odio la sang,
prefereixo el color vermell d'un pètal d'una flor.

M'entrego al vici i a la fortuna,
la font em mira i em demana xavalla.
Davant meu pren vida l'escultura,
escolta el meu desig i en secret se'l guarda.

Em recordes a la meva Bàrcino natal,
per fora també estàs emmurallada.
Però el cor no el tens gens igual,
per cada carrer teu el misticisme es propaga.

Em van dir que vas caure per falta d'ideals,
desavinences per les propietats i els diners
aquelles pedres mil·lenàries van acabar plorant
fins i tot els més grans acaben caient.