Un poble encantat

Un poble encantat
Ningú hagués pogut pensar mai què és el que passava en aquella encantadora vil.la del nord d´Espanya. Era terra de bruixes i encantadores, dones hàbils que sabien dels poder curatius de les herbes i plantes que creixien en l´abundància d´aquells boscos.

La gent els tenia por, dèien que s´hi t´acostaves massa t´encantaven per sempre.

Elles no en feien cas i es dedicaven a allò que les seves mares els havien transmés de generació en generació, recollint i preparant les herbes medicinals que, un dia o altre, sempre acabaven per venir a demanar tots aquells que els hi tenien tanta por: alguna poció màgica per a recuperar l´amor dels marits o amants que es perdien en braços aliens als seus, remeis per als seus petits mals, antídots per al "mal d´ull"... però només cap al vespre, just abans que es posés el sol perquè les bruixes no permetien que ningú les molestés durant el matí, ben guarides per els seus gossos.

Però supersticiosos com eren sempre hi anaven per a buscar una sol.lució als seus mals tot i que l´udolar dels cans fèia prou ensurt com espantar el més valent.

Els veïns sempre es deien a cau d ´orella:

-Són les filles del diable!
-Ballen despullades sota la lluna per a guanyar-se el maligne!
-Recullen les herbes de Satanàs per a maleir-nos!

Però hi havia una nit especial on la gent ni tan sols volia sortir de casa...
Era una nit màgica on els poders d´aquelles dones semblava no tenir límits, era la nit de Sant Joan. Aquesta nit, les bruixes adquirien un poder especial que els permetia recollir les herbes que necessitaven durant la resta de l´any. Aprofitaven de la falta de coneixements dels veïns i guardaven les herbes curatives per a tractar els mals del cos i l´ànima que els seus espantats habitants sempre reclamaven: herba de Sant Joan per als melancòlics, Dent de Lleó i Camamilla per a les indigestions, Valeriana i Melissa per a calmar els ànims...

Però només la màgia d´aquesta nit era la que permetia que els veïns no sabessin reconeixer les herbes que tenien cada dia al seu abast. I aquella nit les bèsties del bosc rondaven pel poble perquè ningú no sortís de casa, era necessari!

Els gossos, no només espantaven els curiosos i evitaven que la gent s´acostés al bosc. Els seus crits esgarifosos feien que ningú gosés sortir de casa i, així, les bruixes podien recollir les herbes i fer el seu encantament: tot el poble quedava poseït i feien que desapareixés. En el seu lloc, les cases semblaven ombres de boira. Mobles i parets s´esvaient com cortines de fum. Rès no impedia la visió dels habitants de les cases.

Homes i dones dormien en matalassos fets de núbols en lloc dels habituals llits de palla. Els focs de les llars durava tota la nit i no s´apagava ni un moment perquè no tinguessin fred. Les bruixes podien veure els nens dormint acariciats per la dolçor dels tebis núbols, els ancians dormien alliberats, per una nit, de tots els seus mals, els amants s´abandonaven als plaers que els oferia la nit sense sospitar que eren vistos.

I elles tenien tota la nit per a treballar. Podien veure què passava a les cases i aprofitaven aquestes ocasions per a conèixer els mals dels del poble.


Aquest era el seu secret!

Aquelles dones podien coneixer els seus clients d´una manera que ni ells mateixos podien saber i, per això podien curar els seus mals sense temor a equivocar-se.

Aquelles nits de Sant Joan amb la lluna plena il.luminant-les des d´el cel els ensenyava tot el que necesssitavem saber durant la resta de l´any.

Però poc abans que el sol comencés a despertar-se tornava a apareixer la boira i les cases tornaven a ser el què eren, cases de pedre i fusta on, poc a poc, s´anaven apagant els focs. Els galls fèien el seu habitual crit i el poble s´anava despertant poc a poc com si aquella nit no hagués passat rès especial.

Aquest era el moment en que elles tornaven a les seves cases. Sabien que aquell matí no necessiterien de la protecció els gossos i podrien descansar a gust sense que ningú acudís a reclamar els seus serveis.

I és que una nit dormint al cel deixa liure de preocupacions a tothom!



Roser Campàs
Febrer 2004