Un Nou Mon de Prosperitat i Goig

El cap d'en Salvador tocava de forma intermitent contra el mirall del tren produint-l'hi mal de cap. Després de vuit hores empaquetant perfums la testa semblava a punt d'esclatar-l'hi. Tenia com a consol que aquelles fragàncies serien venudes a preus estratosférics a imbecils disposats a pagar-les. Dos jovenetes, que probablement consumien aquell perfum, parlaven de banalitats, cotxes i "novios" i reien, no deixant-lo dormir. Finalment arribar mig adormit a la seva destinació. S'aixeca sobreposant-se a la pesadesa que semblava oposar-l'hi la realitat. Ja era de nit, la filera de llums del carrer s'interrompia en un punt per una farola gastada. El seu trist edifici s'erigia contra la lluna com una pedra a un cementiri. La bústia era plena de publicitat i rebuts. Els agafar tots i els llançar a una paperera al costat de l'ascensor. La son continuava dominant-lo. Finalment arribar a la porta del seu pis. L'obri lentament i va cridar amb veu gastada a la seva dona Aurora. No l'hi va contestar ningú. Es va despertar de sobte, això era quelcom extraordinari per la seva excepcionalitat. La cara de la seva dona se l'hi presentar a la imaginació. Va sentir plors al saló. En entrar-hi va veure la petita figura de la seva dona, encara en bata, amb el cap entre les mans i plorant. Ell va deixar la carmanyola al terra i s'assegué al costat. La va inquirir dolçament i l'hi posar la mà al muscle. Ella reaccionà de forma espasmòdica, apartant-se front el contacte de la seva ma i renovar els seus plors ara acompanyats de singlots. En Salvador es dirigir a la cuina, encara sense recollir, va agafar un got net i l'ompli d'aigua. "Aurora... Calmat, soc aquí. Explicam el que passa." Nomes va rebre com a resposta les llàgrimes d'angoixa. El seu son de fa una estona s'havia esvaït per complert. Ella mai havia estat així, havien passat moments difícils des de la seva arribada a Catalunya, els temps de dormir en els albergs fins que ell trobar una feina. Les trucades a Veneçuela, la veu dels coneguts i familiars. La veu dels seus germans que ploraven a l'altra banda del telefon m'entre ells tractaven de cercar intimitat en un locutori infestat de gent. Ara havien trobat certa estabilitat, ell tenia un treball fixe i havien aconseguit llogar un pis força còmode per ells dos, encara joves i amb il·lusions. "Aurora, amor, que et passa..." Ell restava de genolls i havia agafat la dolça i afable cara de la seva dona entre les seves grans mans, i la mirava. Las llàgrimes queien per aquelles galtes d'un marro cafè. "Et veus molt lletja quan plores" L'hi apropar el got i ella va veure uns glopets, com un gatet. Finalment semblava haver-se calmat. "Explica-m'ho tot".


En Salvador sortia del seu edifici, empentant a un veí que retornava de llençar la brossa, encegat per l'ira. No s'havia tret la roba tacada de la feina. Ara no hi havia transports públics però sabia a on es tenia que dirigir: la casa del seu cap. Era a l'altra banda de la ciutat. L'ira es mesclava amb la tristor i la decepció. I amb el fastig. Després d'una mitja hora de caminar va arribar a la zona alta de la ciutat. Els blocs d'edificis miserables dels obrers donaven lloc a casetes unifamiliars i a un ambient quiet i calmat en contrast amb el del centre, amb els bars i els pubs. Ja suava. No havia corregut però caminava amb intensitat i el camí feia pujada. Finalment arribar a un carrer de cases amb immensos jardins, al fons del mateix s'erigia el cau del seu cap, una gran edificació d'aspecte pulcre i fred. Va picar al timbre. Després d'un segon intent va contestar una dona, sabia del cert que l'estaven observant per les càmeres de seguretat. "Vull veure al senyor Miquel" "I qui dimonis demana per ell a aquestes hores! A la seva pròpia casa! Fora d'aquí o trucarem als Mossos!" La resposta d'indignació de la dona el va ofendre profundament però va decidir calmar-se. "Ho sento, ja tornaré en un moment mes adequat" Un cop dit això ja girava cua i encara sentia que del comunicador sorgia la veu irascible i irritant de la dona del seu cap.

El senyor Miquel, propietari d'una prospera empresa d'empaquetatge que ocupaba a 250 treballadors legals i 100 d'il·legals es trobava al llit, amb la seva bata de dormir de seda vermella, llegint Don Giovanni de Byron per tercer cop. Va sentir com algú trucava i el va molestar profundament tenir que perdre la concentració. L'hi digué a la seva dona que anés a veure "qui collons era". La dona, servil, va anar-se'n. No va sentir la conversa amb l'estrany així que no l'hi donar importància. Finalment la figura de la seva dona restava a la porta de l'inmensa habitació de matrimoni decorada amb tot tipus de fineses. "¿Qui era Eulàlia?" "No ho sé. Preguntaven per tu però després de dir-l'hi que trucaria a la policia s'ha marxat dient que tornaria en un altre moment..." "I qui dimonis pot voler parlar amb mi en persona a les onze de la nit?" "No ho sé Miquel...tu ja sabràs" Diguen això tornar a posar el seu voluminós cos al llit d'espatlles al seu marit. Si aquest últim no hagués sigut també corpulent hauria notat com si un elefant puges a l'altre banda del matalàs. Després d'una estona de silenci interromput per el passar dels fulls del llibre la seva dona el va interrompre "Demà m'has de deixar els diners per anar a comprar els mobles nous..." Aquí la ment d'en Miquel va desconnectar-se i continua assentint repetidament en períodes raonables per no despertar sospites. En un moment donat es sentir el gos, un pastor alemany, que començava a bordar. La seva dona va interrompre les futileses per dir "Un altre cop comença a bordar per no res... Aquest boig!" En Miquel va deixar el llibre amb un sospir "No hem deixeu llegir! Merda de gos... Vaig a veure que vol..." Quan sortia de l'habitació la veu de la seva dona va recordar-l'hi que es poses les sabates abans de sortir al jardí. Ell no va fer cas. Quan ja era a la porta de la cuina que donava a la gespa i a la caseta del gos es va escoltar el gos bordant amb demència i finalment un estrany soroll, com si s'ofegués, i va callar sobtadament. En Miquel va inquietar-se momentàniament però ja era a punt d'obrir la porta del jardí. En obrir-la va cercar amb els ulls la figura del gos. Encara restava lluny tot i que semblava immòbil: només podia veure una taca negre al terra, indefinida e informe. Es va apropar. Va ofegar un crit tot tapant-se amb la ma la boca i movent els ulls amb ansietat per tot el jardí, que havia adquirit un aspecte amenaçador i terrible. El gos restava al terra amb sang que l'hi rajava del coll. Al seu cap va arribar l'imatge del comandament que donava ordre d'emergència als serveis de vigilància. El va situar a la cuina. Només unes passes. Va anar retrocedint d'esquena a la porta per la que havia sortit. Un braç forçut el va agafar per darrere, envoltant el seu coll. L'assaltant el retenia i amb el braç lliure l'hi mostrava un ganivet de la seva mateixa cuina. Amb un moviment contundent i rapid, inexorable, l'home el va tombar al terra posant el seu cos a sobre. En Miquel havia començat a plorar i entre llágrimes va veure un home alt i fort, probablement sud-americá, amb la marca de la seva empresa a la roba!! "Escolta... Mira... Qualsevol cosa que necessitis te la conseguiré sense problemes pero no cal tractar els assumptes d'aquesta forma!" La veu de l'home, que el mirava amb un rostre on es mesclava el desprecí i l'odi va respondre "No parlí porc. Vam arribar a les seves putrefactes mans amb tota la nostra bona voluntat i vosté, no tinguent suficient, tracta d'extorsionar a la meva dona! Si crida el mató. Ja res no importa." En Miquel va dubtar uns moments, i una sensació terrible s'apoderar d'ell "Vosté... Es el marit de l'Aurora... Escolti, fou una bogería. Comprengui'm. Una bogería!" "Comprenc" Fou la resposta. Seguidament els braços acostumats al pes d'en Salvador pujaren i baixaren repetidament sobre el cos greixos del senyor Miquel, tot clavant el ganivet.


Fou un instant i una eternitat. La seva consciencia fou substituïda per un impuls mecànic que no semblar aturar-se fins estar satisfet. Ell ho va contemplar tot com un espectador. Veia com els braços pujaven i baixaven clavant el ferro, com l'imatge del seu cap, que va pretendre violar a la seva dona a canvi de la seva permanència a l'empresa, anava transfigurant-se lentament en un tros de carn sagnant. Finalment l'impuls s'allunya i el deixar a ell un altre cop, davant d'aquella grotesca situació. Va aixecar-se esbufegant per l'esforç. Es ficar el ganivet a la butxaca del pantaló. Es tractar de netejar les mans però va adonar-se de l'absurd de l'acció: tot el seu cos era una immensa afirmació del seu crim, en forma de taques. Va sentir una veu de dona procedent de l'edifici. Es dirigir corrents i pujar amb rapidesa el mur per el que havia entrat. El carrer restava buit. Sabia que si continuava per el carrer arribaria al bosc. Era la millor opció. Quan va començar a córrer s'escoltaren crits procedents del lloc de l'assassinat.