Un miratge d'il·lusions

No sé com va començar, només sé que res és com abans, i que potser mai tornarà a ser-ho. Aquest escrit el faig amb la desesperació com a companya, l’únic sentiment fidel que ha estat sempre amb mi des que es va iniciar aquest malson. He perdut la noció del temps, i alguns detalls no els recordo amb claredat a causa dels maltractaments que pateixo dia rere dia. Cada segon que passa estic més convençuda de què la sort no és algo que estigui fent-me costat, tot i que sempre m’ha semblat que mai he pogut notar el que es sentia tenint-la a prop, mentre em marcava el camí cap a la glòria. La foscor de la petita habitació on em tenen tancada fa que no pugui apreciar la vida, l’alegria. Quan hi penso, fa que m’enfonsi i caigui en un pou de tristesa i inseguretat sense fi, amb ànsies de que no sigui aixi i pugui arribar-hi per tal de poder ser lliure de nou. M’agradaria pensar que tot té solució, que es pot arreglar, i ho desitjo amb tot el meu cor, però el pessimisme pot amb els possibles pensaments agradables que pugui tenir. No obstant, la meva prioritat és saber si la meva familia està bé. La meva àvia i el meu germà petit van ser les últimes persones conegudes que vaig veure abans de despertar-me en aquest indret humit i fosc, rodejada de paneroles que no deixen de voltar per el meu cos nu i cansat, aprofitant que no ofereixo cap resistència en contra. En qualsevol altre moment, en qualsevol altra situació, el fet de que uns insectes estiguessin rodejant el meu cos m’hauria fet molta angúnia, però arriba un moment en que tot t’és igual, que l’únic que vols és estar amb els teus. Només arribar, encara que tampoc sé ben bé on em trobo, els segrestadors em van donar una pallisa, i tot seguit em van dir que com no fes bondat…no vull escriure el que em van dir, em fa mal recordar. Poc després els vaig sentir parlant, i era sobre mi i sobre la meva familia. Tot i que no ho vaig poder entendre tot, em va semblar sentir que els meus parents haurien de donar una gran suma de diners a canvi de deixar-me lliure. A l’acte vaig posar-me a plorar. Em vaig fer pena. Demanaven uns diners que la meva familia no tenia, i que mai podria tenir. Sempre m’he preguntat si de debò val la pena passar per aquest tràngol per una cosa material, que, al cap i a la fi, només és un tros de paper. Certament, mai és el mateix dir-ho quan estàs a casa, mirant la televisió, que vivint cada segon de neguit, sense saber què et faran, ni quan t’ho faran. És trist veure com et destrossen moralment i que no ho pots evitar, per molt que ho intentis. Sé que mai he sigut prou valenta com per mirar de cara els problemes, sé que hauria de ser forta per tots vosaltres, però la por ha aconseguit posseir fins l’últim racó de la meva persona. He pres una decisió, i ja no hi ha marxa enrere. Si la gent sabés el meu propòsit, em diria què ho pensés, però no tinc ningú al costat que em digui que no ho faci. Sé que no és la millor solució, però dubto que hi hagi cap altra sortida. Ho sento.

Poca estona més tard, es va sentir un soroll d’alarmes dels cotxes de la policía. Es van aturar just al davant de la gran fàbrica tèxtil abandonada del poble. Anaven a buscar a la noia que feia dies havia desaparegut sense deixar cap rastre. Una trucada massa llarga delatà el lloc des d’on els segrestadors trucaven a la familia per demanar el rescat. Poc a poc van anar entrant a l’antic edifici, i es van separar amb el propòsit de trobar-la abans. Havien d’anar en compte perquè aquest estava mig enfonsat, i moltes pedres impedien el pas cap algunes habitacions. Passades 3 hores, un dels policies va cridar al seu cap. Aquest, al sentir-lo, va córrer cap al lloc indicat. Tenia l’esperança de que haguessin trobat a la noia. Per fi havia arribat aquell moment tan esperat per als policíes. Aquesta restava en un racó de la sala més petita que hi havia a la fàbrica. Estava tot fosc, ja que només hi havia una petita finestra tocan al sostre. Dormia. Es van apropar, però de cop, un d’ells va xisclar molt fort. No podia ser, era increïble. Ara ja entenien perquè els segrestadors no estaven allà. El cos sense vida de la jove estava boca avall. No van poder apreciar del tot els blaus que tenia als braços i a les cames, però el que si van veure amb tota claredat, potser perquè és van fixar més, van ser els dos llargs i sangonosos talls que tenia als canells. S’havia suïcidat.