Un entorn privilegiat

Ja hi tornem a ser. La situació sempre és la mateixa: estàs descansant, molt sovint en la bona companyia d'altres com tu, i de sobte sona l'alarma i reps l'avís. Algú et necessita, algú requereix dels teus serveis, de les teves habilitats, i t'enfrontes a un destí desconegut. Ho has de deixar tot, ni tan sols pots acomiadar-te, i no saps si tornaràs. El pitjor de tot és que aquestes emergències no tenen una periodicitat establerta, allò que puguis dir "el primer dimecres de cada mes" o "cada quinze dies". Són del tot imprevisibles.
Aquesta vegada he tingut sort, amb la meva missió. No em puc queixar de cap de les maneres: tinc bones vistes, treballo a l'aire lliure i sóc admirada. Què més vull? Però sobre tot, desperto la curiositat de tots els qui m'observen.
I ara un incís: les de la meva classe, les que són com jo, no ens plantegem dilemes existencials del tipus "què hi faig, aquí?" o "per què estic aquí?". Simplement ens limitem a desenvolupar el millor que podem la nostra feina. Tota la resta correspon a la imaginació dels qui ens contemplen... si en tenen l'oportunitat.
És clar, tot i haver-nos resignat a complir amb obediència les nostres obligacions, sabem distingir una tasca agradable d'una altra que, per dir-ho d'una manera delicada, no ho és tant. I això que avui puc estar contenta: estic molt ben situada, en un punt a mig camí entre el final del coll i el començament del pit, més concretament a l'alçada de la clavícula dreta, i sóc visible gairebé tot el temps perquè la noia a la qual li faig servei li agrada portar el coll de les camises amb els dos botons superiors descordats, o millor encara, samarretes sense mànigues i un escot discret però prou obert com per deixar-me al descobert.
En moltes ocasions, la nostra presència acostuma a passar desapercebuda, ja sigui per estar en llocs ocults o de difícil accés (el dit gros d'un peu cobert per un mitjó), per desenvolupar tasques que no ens pertoquen o no entren dins del nostre conveni laboral (aguantar la pota trencada d'unes ulleres) o, de manera més usual, per ajudar persones corrents, d'aquelles que en veus a grapats pel món, sense trets distintius que facin recordar-los de manera especial, sense gaire punts per gaudir d'aquells quinze minuts de fama als quals, diuen, tothom en té dret.
Ara bé, si com és el meu cas, tens la sort de treballar per una dona de bellesa singular, per no dir excepcional, ja ho tens pràcticament tot guanyat: llavors, més que portar-te, et llueixen amb orgull, com si fossis una joia amb el disseny més agosarat.
La meva mestressa és una xicota d'uns trenta i pocs anys, tot i que podria ser que en tingués deu menys (pel seu rostre d'eterna adolescent), amb un cabell castany amb reflexos vermellosos, ni curt ni llarg, que moltes vegades arreplega amb una goma per fer-se una petita cua, en un gest justificat més per la comoditat que per la coqueteria. El destí d'aquesta goma és tan viatger com pugui ser el meu: tant aviat compleix la seva funció natural al clatell, com passa de forma aleatòria del canell esquerra al canell dret, disfressada d'improvisat i rústic braçalet.
El que més crida l'atenció de la meva mestressa, aquell punt on es fixen totes les mirades, són els seus ulls verds clars, d'una bellesa que fa mal, beneïts amb una càlida tendresa miop que provoca la perdició de tots aquells que s'atreveixen a mirar-los fixament. Un cop s'han descobert i s'han gaudit aquests ulls, els altres detalls passen a un segon terme, sense perdre però la seva importància: la seva veu dolça i a vegades xiuxiuejant, amb la modulació adequada per explicar-te secrets a cau d'orella; el seu cos atlètic, forjat a la natura, entre camins de muntanya i rutes a peu pels indrets més rebuscats de la geografia catalana; o aquell anell de plata, format per una filera de petits dofins que semblen executar un ball acrobàtic i juganer a l'entorn del seu dit anular.
Bé, els preciosos ulls de la meva mestressa és allò que més mira la gent que s'hi apropa... sense comptar-me a mi, és clar. En un entorn tan privilegiat com aquest, la meva presència es fa notar i, el més important, no deixa indiferent ningú. Tothom es pregunta que hi faig jo allí, palplantada en mig del seu pit. Què dec estar tapant? Quin secret del seu cos mereix tota la meva atenció i les meves moixaines?
Potser és un petit tatuatge acabat de fer, un dofí o algun altre animaló que li recordi el seu amor per la natura... Però no, sóc massa estreta, i el dibuix que cobriria seria realment microscòpic, digne d'un artista d'aquells que t'escriuen "El Quixot" en una mongeta.
Potser és una "piga lletja", una d'aquelles que li surt a la gent quan passa massa temps sota el sol... No, tampoc, la meva mestressa no és de les que es torren a la platja per presumir: la vanitat no és pas un dels trets de la seva personalitat.
Potser és una rascada, resultat d'alguna de les seves passejades muntanyenques, una petita ferida en topar amb la impertinent branca d'un arbre o una roca punxeguda. (És clar, si el seu caràcter aventurer fos més extrem, portat a les últimes conseqüències, potser estaríem parlant d'una ferida de bala en fugir d'una colla de caçadors furtius a Kenya o de saquejadors de tresors arqueològics a Egipte).
O, si ens deixem anar per pensaments més sensuals, potser és el fruit de la passió desbocada d'un amant fogós, que deixa l'empremta dels seus llavis amb una precisió mil·limètrica, una mostra d'allò que els castellanoparlants anomenen amb propietat un "chupetón". (La versió fantàstica d'aquesta història inclouria dos puntets paral·lels, la marca de la mossegada d'un vampir, però aquesta teoria seria fàcilment rebutjada en donar un cop d'ull al saludable aspecte de la noia, molt allunyat de la pal·lidesa i l'aire romàntic de les víctimes dels xucladors de sang).
Les hipòtesis sobre el perquè de la meva presència en un punt tant concret i atractiu poden ser moltes i cada cop més imaginatives, però la sorprenent veritat només serà revelada quan algun espavilat, amb prou fortalesa per sobreposar-se a l'encís dels ulls verds, li faci a la meva mestressa la pregunta clau, al mateix temps que m'assenyala amb el dit: "què hi tens, aquí?".
Sigui quin sigui aquest secret tant ben guardat, com deia abans no és el meu problema. Ara la meva preocupació és una altra ben diferent. Aviat arribarà el dolorós moment de la separació, quan ja no pugui sentir més el contacte i la calidesa de la pell suau de la noia.
Només em resta comptar els dies fins que arribi la meva hora, quan deixi de ser necessària i acabi tirada al fons d'una bossa d'escombraries, al costat de fulles d'enciam, closques d'ou trencades i capses de pizzes quatre estacions, o pitjor encara, ofegada en el remolí d'un vàter.
Què hi farem: aquest és el destí que m'espera, el trist destí d'una tireta. Almenys em quedarà el consol de pensar que no hauré de tapar el gra purulent de l'aixella d'un funcionari greixós.