Un dissabte qualsevol

La llum del sol traspassa les persianes de l'habitació d'en Josep conformant una munió de puntets lluminosos sobre el seu cobrellit. Un d'ells encertar de ple a l'ull del dorment i lentament l'arrenca de l'inconsciencia del somni. Encara al llit dirigeix una mirada mandrosa al rellotge. Un 10:03 de color verd florescent sobre fons negre l'informen. "Merda, havia quedat amb el Manel a dos quarts d'once". Tot estirant-se es desfà de l'abraç del llit i es posa les sabatilles. Un cop fet el protocol·lari pas matinal per el bany, dutxa inclosa, es preparar un cafè i mira el rellotge ciclopeic de la cuina. 10:25. M'entre deixa el cafè agafa el telefon i marca un número. "Escolta Manel...si ho sé...m'he aixecat fa poc així que hem tindràs que esperar al camí de sempre...si...abans del pont...vinga nano...fins ara...". Fet l'esmorzar tornar a la seva habitació i lleva les persianes tot obrint la finestra i saludant el fred d'hivern. El cel es blau. Avui farà un dia esplèndid.

Trobem a un noi d'uns vint-i-cinc anys, a dalt d'una bici de muntanya professional abillat amb tot l'equipament necessari, amb malles i samarreta vermelles i negres, gafes de sol i una melena negre sortint per els casc, també vermell. Es troba a la vora d'un pont que creua un petit rierol i que puja cap a la muntanya propera entre frondosa vegetació. Gira el cap per veure com arriba el seu company. "Ei tió! Clapes com un ós...una mica mes i marxo tot sol...". L'altre ciclista, amb tot l'equipament pertinent, de colors verds i negres, el saluda amb el cap m'entres frena derrapant. Un cop quiet l'hi dona la ma. "Tranquil nano, la muntanya no marxarà... Tens pensat el recorregut?". "Si, tot i que...Recordes l'altre vegada que vam passar per aquell camí tallat? Podríem provar d'anar-hi...". "No ho sé...no sabem ni tan sols on acaba...". En Manel comença a pedalejar i a creuar el pont tot dient "Vinga marieta, que ja no ets un nen!".

Transcorreguda aproximadament una hora, les bicis resten al terra i els dos ciclistes inspeccionen el camí, que tot i estar tallat per una mísera corda fàcilment eludible, sembla en bones condicions. Els sorolls de la vida feréstec es veuen interromputs per les veus dels dos homes. "Vinga va...serà divertit...una aventura cap al desconegut!". "Ohh...si...hem moro de ganes, hem sembla que ets tu l'infantil... Esperés trobar un tresor?". L'altre, que ja es troba creuant la corda amb la bici carregada la deixa descansar a terra i, pujant-se a aquesta, enfilant bosc endins, cridar: "Si el trobo me'l quedaré tot per a mi!". En Josep, sospirant, creuar la corda i seguir al seu "intrèpid" company.

El camí es trobava en bones condicions, sense gaires obstacles, com si hagués estat usat de forma freqüent per el qual el ritme era ràpid, tot i que el bosc circumdant era molt frondós i els arbres creixien alts, deixant arribar a terra només esbossos de llum. En Josep sentia les pedalades del company davant seu i veia la seva samarreta vermella. "Eh tu! Indiana! No fotis tanta canya que no coneixem el camí!". La resposta arribar en to burlesc "Si pare!". En Josep va augmentar el ritme a fi d'arribar al seu company, que havia perdut de vista. En un fugaç moment va divisar enfront seu un objecte creuat al camí, va intentar esquivar-lo per la dreta però va sortir disparat cap endavant, caient sobre el cap i doblegant-se la mà dreta amb un dolor punxent. La bici el va passar per sobre i va caurà davant d'ell. Va quedar estes de bocaterrosa, respirant fortament. El cop al cap el va amortir el casc però el dolor de la ma era tan intens que el va impulsar a aixecar-se. Tot assentat al terra es va treure el guant i va veure la ma inflamada per el canell. "Merda...". Va dirigir els ulls cap a l'objecte culpable. Era la bicicleta d'en Manel. Es va aixecar impulsant-se amb la ma bona i va mirar al seu voltant. Només bosc. "Manel!...". Cap resposta excepte el murmuri de la natura. "Tió! Això no fot puta gracia! M'he fotut la ma!...Manel?". Es va treure el casc i el llençar a terra. Va agafar l' ampolla d'aigua i va veure uns glops, llençant-se una mica al canell. El primer pensament fou el telefon mòbil. "Merda...me l'he deixat a casa abans de sortir...amb les preses...". Es va agenollar i va obrir la bossa d'eines de la bici d'en Manel. Res. El deuria de portar a sobre. Va mirar l'hora del comptaquilòmetres. Les dues del migdia. Tenia temps per tornar a peu pel camí i cercar ajuda d'algú molt abans de que es fes fosc. Abans va endinsar-se tímidament per els voltants per comprovar que l'amic no hagués sortit impulsat i hagués quedat ocult per els matolls. No va trobar res. "Que collons...". Els seus ulls van mirar amb cert temor els voltants. Amb la ma així el seria mes difícil controlar la bici en el camí de tornada així que va decidir anar a peu. Va calcular que havien passat dos quarts d'hora des de que creuaren la corda. Va iniciar el periple tot dirigint espontànies mirades endarrere. "Manel!?".

Dies després de l'incident, els diaris locals recollien la noticia de la desaparició de dos ciclistes sense mes restes que les bicicletes trobades a prop d'una antiga serradora abandonada. En aquesta que havia estat netejada de maquinaria per dins, es trobaren estranys símbols al terra escrits amb sang humana mesclada amb animal. El jutge havia declarat secret de sumari i s'esperava l'identificació de la sang que confirmés el grotesc final dels joves.