Tu

Ho sabia. Sabia que arribaria el dia en què podria explicar-te els meus sentiments. No he tingut mai cap tresor particular, mai he sabut transmetre amb paraules allò que el meu cor sentia, ni tampoc ho he pogut compartir amb ningú. Mai he estat sol, però a vegades m’hi he sentit. Sóc afortunat de tenir una família i uns amics que m’estimen, no m’ha faltat mai de res, però...m’has faltat tu. He viscut aquests anys esperant aquest moment.
Sempre he sentit a parlar de la dualitat cor - pensament. Són compatibles? El cert és que sempre m’han dit que la felicitat primera ve d’un mateix: el pes de la consciència hi juga un paper primordial. I trair al teu cor, és el pitjor que hom pot fer. Ho tinc comprovat. Així doncs, sempre he actuat d’aquesta manera: escoltar el cor, acceptar els sentiments. El problema rau quan no ets capaç d’expressar amb paraules o fets aquest sentiment. Frustració, tristesa i ràbia són les tres paraules que em venen al cap. Tan sols les mirades o els somriures que no pots evitar delaten allò que sents. I aquí comença la mateixa història de sempre: un cop tens acceptada la teva forma de ser, la teva forma de sentir... apareix la mateixa pedra que et vas trobar en un passat. Pensar que allò que somnies és una realitat, sense tenir en compte la dificultat que això suposa en certs casos.
Ara bé, t’he de confessar que sempre m’ha agradat ser així. No puc amagar que envejo aquells que poden cridar ben fort allò que senten, allò que comparteixen. Però no pel fet de cridar, sinó pel fet de compartir. Mai he tingut un somni fet realitat. Però mai hi he renunciat. Moltes vegades m’he aturat a reflexionar: m’agrada caminar vora el mar, sota una nit fosca, observant les poques estrelles que s’il•luminen. M’agrada sentir que estàs amb mi només mirant-te als ulls. M’agraden les mans, sentir la tremolor dels teus dits. M’encanten les abraçades, sentir que puc transmetre en silenci tot allò que no puc dir en paraules. M’agrada ser així. Sempre he pensat que reunir tots aquests petits detalls seria una tasca difícil, però no impossible. Gràcies per confiar en mi, gràcies per demostrar-me que no s’ha de perdre mai l’esperança. Gràcies per fer-me veure que res està perdut quan hi ha il•lusió. Gràcies per fer de la sensibilitat, la meva millor virtut. Gràcies, a tu.
“...porque el creer y el crear, están a solo una letra de distancia.”