Tu, jo i Menorca

A la vida, tots trobem gent pel camí, que tard o d´hora acabem perdent. Però també trobem gent que ni tant sols podem perdre, ja que mai l´hem tingut ni la tindrem.

Si les casualitats no existeixen, realment el destí riu de nosaltres de la forma més descarada que es pugui imaginar.

Menorca em va trastocar. Cales Coves em va fer perdre el nord. Els teus ulls em van robar el cor.

Una tarda de finals de Juny. Cales Coves. Menorca. Una esperant per llançar-se a l´aigua, asseguda dalt una roca. Decidint si es tracta d´un acte temerari o simplement d´aquelles inconciències dignes d´explicar a qualsevol que la vulgui escoltar.
I un que passa i saluda com si es coneguessin de tota la vida. Un que la mira directament als ulls i li regala un senzill hola, com si fos la cosa més natural del món.
Una que s´adona que aquells ulls del color de la mel no els oblidarà per temps que passi.
Un que s´allunya sobre una taula, buscant ves a saber què a l´aigua.
I aquí entra en joc la casualitat o el destí. Quan una ja ni tant sols pensava en aquells ulls, els torna a veure al seu costat, a l´aeroport . Una que els reconeix i que no pot els pot deixar de mirar. Un que mira furtivament, prenent cervesa tranquilament amb la companyia de dos homes.
Mai es van creuar ni una sola paraula més que aquell tímid hola. Mai més es tornaran a veure.
Però ella pensarà en aquells ulls i els buscarà entre la gent. Ell potser mai pensarà en el que va veure.
La casualitat sempre dóna l´oportunitat de crear un nou futur. Només cal saber aprofitar el moment que t´ofereix. És cruel sentir que has perdut a algú que mai has tingut.