Tot

Donant un cop d'ull al retrovisor, en Manel observa com en David escolta la seva música amb l'ipod al seient de darrere. Per un moment, els records el dominen. Potser és el destí, potser és l'atzar. La mateixa escena, la mateixa carretera. Fins i tot és el mateix dia. Però han passat molts anys. Exactament disset anys.

Va ser un dia d'estiu. Com acostumaven a fer sempre, els Berenguer es deixaven seduir per la muntanya i se n'hi anaven a passar les vacances. Ell, com sempre, estava conduint, i ella dormia al seient del copilot, tot paint la botifarra amb mongetes que havia demanat per dinar. Al darrere, el Miquel i el Jordi escoltaven música amb els seus walkmans. Tot era tranquil, la carretera encetava un d'aquells paisatges d'anunci i ja no trigarien gaire a arribar a lloc. I, tot de sobte, un cavall sortit de qui sap on enmig de la carretera, massa poc temps per frenar. Una maniobra desesperada i un xoc inevitable. Ell es va estar un mes a l'hospital. La Teresa n'hi va estar set. I els nens... en aquella època els seients de darrere encara no duien cinturó de seguretat. El Miquel tenia disset anys, el Jordi quinze.

Un parell d'anys més tard, va néixer el David. Va ser una aposta arriscada, un embaràs complicat per l'edat de la Teresa i per les seqüeles de l'accident. Però van decidir provar-ho, la vida s'havia convertit en un absurd complet, i no tenien cap altra sortida. Necessitaven una segona oportunitat, era la única manera de poder seguir vius més enllà de l'estricte diagnòstic mèdic. Per sort les coses van anar bé.

Avui és la primera vegada que tornen a passar per la mateixa carretera. Exactament el mateix dia, disset anys més tard. Coses del destí, o potser de l'atzar. En Manel i la Teresa recorden, i els records porten una fiblada de dolor, però també un cabdal molt gran d'agraïment. Va haver-hi un dia en què la vida els hi va robar tot. Però també els hi va concedir una segona oportunitat