Tot s’ha omplert de silenci

Tot s’ha omplert de silenci,
d’un silenci que esclata,
que ensordeix les coses,
que grinyola
i que s’esquerda,
com la realitat.
Els miralls volen i s’aturen als arbres,
mentre les ombres deformen el món,
fent-lo caure per un forat
de la mida dels teus ulls
blaus.
Les paraules no han perdut el so,
però sí el sentit
i la música.
I ara es combinen estúpidament
a llibretes com aquesta,
cada nit.
Seguint només el rumb de la casualitat
i la intuició.
No sé res de tu
i encara et trobo a faltar.