T'equivoques

Cansament. Frustració. Ràbia, fins i tot odi. Neix del teu cor, crides amb tota l'ànima, però son crits ofegats, apagats, que no tenen ganes d'escandalitzar l'ambient. La teua companya observa com cauen les teues llàgrimes, com si fossin rius formant cascades. Fa un quart d'hora que t'observa però no diu res. Esteu les dues segudes a un dels quatre bancs del parc que hi ha a uns cent metres del vostre centre d'estudis. Esteu pràcticament soles; es pot distingir un home prim, d'uns trenta anys. Però l'home no vos fot cas, només es digna a passejar el seu gos.
La teua companya t'acaricia primer una mà, després les dues. Intenta calmar-te però no ho pot aconseguir, el deu dolor et supera. Ella no sap com actuar. Està pensant si preguntar per què estàs plorant o esperar a que li expliques tu el motiu. Decideix esperar i seguir acariciant-te les mans, l'espatlla i els genolls. Passen vint minuts més i, encara que ja s'ha fet l'hora de tornar a classe, la teua companya segueix al teu costat, donan-te suport com pot. aleshores te'n adones que sí que pots confiar amb ella, que ho deixaria tot per tu. T'eixugues una mica les llàgrimes i primer li dius "gràcies per quedar-te". Ella somriu i espera. Segueixes explicant-li "hi ha una persona que m'estimo molt que se'n va anar ahir. se'n va anar per sempre i la trobe a faltar. Trobe a faltar el suport que em donava, crec que ningú més podrà arribar a donar-me'n tant". La teua companya ho pensa un moment. Després, a la vegada que obri els braços, diu: "t'equivoques".