tempus fugit?

Un dia qualsevol ens vam creuar pel carrer. Em va mirar tímidament, jo somreia nerviosa, no ens coneixíem...

Dos mesos després, sota la llum de les estrelles, vaig dir-li per primera vegada "t'estim".

L'amor -o, allò que alguns diuen amor- havia calat en els nostres cors. Estàvem fetes l'una per l'altra. L'estimava, m'estimava.

A l'any teníem ca nostra. La nostra banyera, el nostre sofà, la nostra cuina, el NOSTRE llit.

Era la persona que més coneixia en el món. Era la persona que més em coneixia en el món.

Als tres anys parlàvem de futur. Érem una sola: ellajo, joella. Era part de la meva família, jo era part de la seva.

Era la relació més perfecte que ningú hagués pogut imaginar -com totes-.

Als tres anys i mig em digué per primera vegada "NO t'estim".

Avui, un dia qualsevol, ens hem creuat pel carrer. M'ha mirat tímidament, jo he somrigut nerviosa. No ens coneixem...