Tardors i Primaveres

Obviant la infantil conversa entre gent gran que pateixo al meu darrera, el paisatge que tinc al davant és serè. Potser serà perque suspès a l'aire hi ha quelcom especial, una energia pròpia d'aquest dia gris que deixa veure a la llunyania un horitzó taronja. No cal dir que se'm fa impossible descriure la policromía d'aquesta tarda de tardor al bell mig de l'hivern, al Passeig de Mar de Badalona.

El constructor amb qui he quedat, motiu pel qual ara soc aqui, s'ha oblidat de mi. No hi era. No ha passat res, fa anys que ens coneixem, hi ha confiança i li he marcat els canvis del pressupost sobre els papers del projecte que ell té. El seu secretari m'ha dit que ja em trucarà. També m'ha dit que trucarà al meu tiet, que es vol reformar els banys i de pas blanquejar diners. Jo cobraré una bonica comissió com el carbó.

Ara soc assegut a una terrassa, davant del mar amb el permis de les vies del tren, de les palmeres i dels rodalies que passen cada deu minuts. Els passeigs marítims sempre els he preferit a la tardor i a la primavera. Ja sigui perque a l'estiu son massa plens de gent suada, fa massa calor i son el més semblant a una granja de gallines ponedores, o perque a l'hivern fa massa fred. Dels passeigs marítims en guardo bons records de primavera i tardor. Aquell petó enmig de la ventada, mirades còmplices tan profondes com l'horitzó que el mar ens regala, carícies furtives, afecte sincer. Sembla que no es pugui tenir pressa en un escenari com aquest. Fins i tot els nens grans, rera meu, han deixat de banda les collonades. Potser algun d'ells ha mirat al seu voltant contagiant-se amb un xic de la pau que ens envolta, de la quietud que tot ho colga. Els passejants, entre badocs, distrets i enamorats semblen voler-se fondre amb els bancs, les palmeres, la fresca brisa, el gris de l'atmosfera, la sorra distant i l'horitzó llunyà. Cezanne, a qui tan agradava la llum dels dies grisos, s'hi hagués trobat bé. Tothom qui m'envolta sembla pintat a l'acuarela, expressant certa transparència però amb la consistència de les pinzellades a l‘oli. Potser jo també.

Un nen que sembla sortit dels prestatges d'una botiga de joguines em mira amb ulls encuriosits i d'un verd enorme. No deu acabar de saber què faig movent un objecte allargassat damunt un plec de fulls. Li somric i li trec la llengua i ell surt corrent amb una rialla cap a la seva mare que uns metres més enllà, el crida. Ella, la mare, em somriu amb complicitat. Si... els nens tenen això. Jo li corresponc el somriure agraïnt-li aquest moment de feliç innocència.

No crec en la innocència més enllà del dia que em van dir qui eren els Reis Mags en realitat. És quan per primer cop cau la bena dels ulls, descobrint que hi ha mentides dels grans fetes per perpetuar mitjançant els nens, una fantasia nodridora de nostàlgies. Mentida fonamental que fa que mai més poguem somiar, realment, amb el cap als núvols sense tocar de peus a terra. Perque la innocència no es perd enmig de petons adol·lescents, en el tremolor de la primera carícia d'un pit juvenil ni en la lluissor d'ulls d'una primera vegada. Si de cas perdem la vergonya assumint el nostre univers hormonal. Els sentiments ja son una altra cosa... ens passarem la resta de la nostra vida descobrint-los i entenent-los.

Rebo l'aire que em porta una intensa olor de Nenuco, de net. En girar la vista veig un grup de discapacitats mentals que han sortit a passejar en companyia dels seus monitors. Recordo la mirada del nen i veig que un lloc tan alienat del brogit de cada dia, és propietat d'alienats petits i grans. Nens, idiòtes clínics i enamorats, que pel cas és el mateix. Les tres millors maneres de senderi les trobem compartint i fent seu un mateix espai. Perque aixi com nens i borratxos diuen sempre la veritat, els tontos i els enamorats veuen la vida amb una intel·ligència nítida, cristal·lina i somrient. Ells han assolit un espai propi de pau que no per precari és menys valuós.

Decideixo aixecar-me. El cafè amb llet ja s'ha fet fonedís i he de renunciar a la placidesa d'aquest moment. Caminant sense pressa, sense anar enlloc per molt que vagi cap a l'estació de tren, miro al meu voltant. El cel ha pres ja uns colors que em fan sentir una còsmica impotència descriptiva, el dia ha caigut un xic més i la gent del carrer sembla la mateixa, com si l'ajuntament hagués llogat uns figurants per omplir aquest espai on és possible el patetisme bucòlic i la felicitat intel·ligent. Per cert, aquella felicitat que no és intel·ligent tan sols és patetisme bucòlic. Ric per sota el nas. No sé si dient això soc bucòlic o intel·ligent. Patètic o feliç segur que no. Passo per davant d'una associació conquerida ja fa temps per les arnes. "CIRCOL CATÒLIC" exclama el cartell de la façana. Això de circol em fa pensar que quan va neixer aquest cercle, el català normatiu era cosa de quatre gats amb nom i cognom i el català popular era de tots. Ara, el català normatiu és cosa de TV3 i dels sistema educatiu, mentre que amb el català popular ens hi barallem tots una mica cada dia. Pel que fa a això de catòlic prefereixo no pensar res.

Ja al tren i de tornada cap a Barcelona, assisteixo a una d'aquelles paradoxes capaces de descobrir, com en aquell conte per a nens, que el rei que es passeja entre la multitut va despullat. Una parella gitana ha pujat al tren. Ell, amb cara demacrada, du un acordió que ha conegut millors èpoques. Ella, embarassada de sis o set mesos, recorre el vagó extenent un got d'inconfessable origen. La història és la de sempre. Viuen en una barraca, tenen una criatura de tres anys i com evidencía el feliç ventre de la dona, una altra en camí. Seria fàcil emetre un judici moral. Seria fàcil recriminar-los el seu capteniment, la seva irresponsabilitat en haver dut al mon no una, sino dues criatures. Però seria injust, tan injust com és el sistema que permet que coses així passin. Si, és clar... potser han comès errors, potser van néixer així i el seu ambient els aboca a això, potser no en saben més i ni tan sols saben que la b davant de la a es llegeix ba. Però no. Tot i que tan sols crec en la paternitat dels altres després de deixar pel camí la majoria de coses en les que creia, la respecto sigui en la circumstància que sigui. Prefereixo veure-ho des del punt de vista de la poca (o molta, jo que sé) felicitat que els nens els donen i donaràn i en la poca (o molta, jo que sé) felicitat que aquesta parella pugui donar als seus fills.

La paradoxa es converteix en metàfora. Ell arrenca amb uns compassos que permeten saber que jo l'acordió el toco més o menys com ell: amb les mans, un grapat de bones intencions però sense tenir-ne ni idea. Em sembla intuir la intenció d'una nadala sense treure'n l'entrellat. Però aquestes notes maldestres ennueguen la música clàssica, música que alguns usuaris habituals han batejat ja com a musica RENFE, una música destinada a mantenir la ficció que diu que els seients son nets, que no es respira un ambient de bestiar d'escorxador i que el terra algun dia va tenir un color definit. Ells desentonen com desentona la misèria en un mon que tot just fa uns dies es va despullar de llumetes de nadal, fictícies bones intencions i desitjos de cap d'any que en la majoria dels casos tenen com a objectiu la mesquinesa, la mediocritat i qui sap si algun acte tipificat dins el Codi Penal. L'acordió se superposa a la música del tren fent que tot grinyoli, no tan sols l'ambient del tren que sembla encongir-se encara més per la inarmonia musical, sino la concepció de malsana alienació mental en la que segurament massa vegades ens sumim voluntàriament per no veure, no voler veure, certes coses. Pero ves per on que avui la misèria ha viatjat en tren. Vivim on vivim, amb totes les contradiccions possibles.

És clar que amb ulls tan desapassionats com els meus, narrant això, no es va molt lluny. Intueixo en mi mateix intencions cròniques de demanar al conductor del planeta que freni, que pari, que baixo i que no m'esperi perque que no penso tornar.

Però hi ha moments, com aquesta tarda que m'ha agafat amb ànim per escriure, on sembla que el planeta aminori la seva marxa, els planetes veïns es posin en línea, surti el sol fins i tot de nit i, com als anuncis de compreses, nens xinesos et somriguin i un pallasso et regali una flor. Si fa no fa, moments així, en tenim tots. Jo, aquest any ja n'he tingut tres: aquesta tarda, la nit de cap d'any i sopant a casa meva fa uns dies.

Badalona-Barcelona, 12 de Gener de 2004