TANGO

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Avui, sol en la meva habitació he decidit mirar les antigues fotografies aplegades en una caixa de cartró. Imatges que en el transcurs dels anys he guardat sense cap ordre, confiant sempre en la meva memòria. N’he reservat alguna, i n’he estripat altres, que potser no em portaven els millors records. Ara, assegut a la taula, amb la caixa davant meu he agafat aquesta fotografia d’una parella ballant un tango.

Un lleuger record com si fos l’aroma d’un perfum ha reviscut els meus pensaments. La memòria ha tornat a reviure certs instants. El meu cos ha tremolat, indiferent a la meva voluntat, al reviure aquells moments. Em pregunto a mi mateix: D’on ha sortit aquest record quasi marcit al cap dels anys, quan ja la vida fa propera la definitiva jubilació.

Aquell matí de fa molts anys, havia desembarcat al port de Buenos Aires. Tenia un permís fins l’arribada d’una altra nau de la Companyia on havia de rellevar al maquinista. Vaig decidir aprofitar el temps per conèixer la capital i assabentar-me del millor barri de disbauxa. Després de tant temps embarcat, el cos en demanava alguna cosa més important que descansar.

Vaig sopar lleugerament i vaig encaminar-me a una sala anomenada Bataclan que m’havien dit es trobava el millor i el pitjor de la societat del país. Buenos Aires m’encantava, tan semblant a Barcelona en alguna cosa, però amb un aire displicent com si el seu món fos més lliure.

A l’entrar l’aire sufocant de la sala i la gent va ser un fort cop que em va alterar completament. Per un moment l’ambient es va apoderar del meu cos i va embogir el meu cap. Les parelles ballaven com si fossin un sol cos que sap d’antuvi el ritme adient. En un apartat, vaig veure homes ballant amb homes, com diuen que havien estat els albors del ball.

Música, ballarins, fum de tabac, ferum de suor i olor a licor omplien l’aire del gran saló. De seguida vaig observar que havia gent de diferents procedències, Belles dames i elegants cavallers barrejats amb persones d’indole grollera i picaresca. Tal vegada, com jo un simple maquinista de navili.

Fent una mirada d’observació la vaig veure asseguda amb un grup de dones que pels seus vestits indicava pertànyer a una certa categoria. Les nostres mirades van creuar-se i no vam poder separar-les com si un imant les hagués immobilitzat en el temps i l’espai. Era una dona jove, tal vegada d’un vint-i-dos anys, prima i ben vestida. La finesa del seu cos i la fermesa del seu pit va enamorar-me a l’instant. Vaig desitjar-la no més al veure-la. Ella en mi devia veure un home uns pocs anys més gran, però ben format i fort.

No podien dominar les nostres mirades, simplement un simple i lleuger moviment de la meva mà i, la aquiescència dels seus negres ulls, ens van fer trobar-nos a la pista. Vaig agafar-la fort com si en això m’anés la vida. Dominant la seva cintura vaig adonar-me que era flexible com una canya de bambú. Ballava, marcava els passos i el seu cos em seguia deixant-se dominar, però sempre sabent l’essència del següent moviment.

No vaig poder contenir-me absorbit per la lleugeresa gentil del seu cos i la música vaig mussita les seves orelles una cançó “porteña”:

El día que me quieras
La rosa que engalana
Se vestirá de fiesta
Con su mejor color.

Ella no em va contestar, però com una música celestial a les meves oïdes va arribar, tan senzill com el piular d’ocell, la seva dolça veu diuen:

De tu risa leve
Que es como un cantar
Ella quieta mi herida
Todo, todo se olvida

Així dansaven embadalits de nosaltres mateixos i allunyats de tothom, malgrat que estiguessin rodejats de gent. No existia ningú més que nosaltres, l’altra gent només eren ombres que passaven pel nostra costat sense deixar cap mostra d’humana constància.

No vam adonar-nos que la gent abandonava la sala. No van notar que el bandó, l’acordió, les guitarres i les violins ja no tocaven cap música. Tots els instruments musical eren callats i els músics també ens havien deixat sols. Era tal el seu perfum embriagador barrejat a la fina suor de la seva pell que els meus sentits van emborratxar-se plens de desig.

Si a l’entrar la seva figura m’havia atret immediatament ara era embruixat com si una fada negra hagués fet un encanteri que ens obligava a dansar cada cop més. Després vaig saber que a ella va sentir el mateix.

Delerats per la passió, ofegats per la roba, sense poder parar, vam anar desprenent-nos de tot, fins a notar el frec de la pell amb la pell. Els nostre sentits eren perduts. Els nostres llavis es mossegaven devorats pel foc intern i el nostres cossos desitjaven l’explosió sexual final. Instants després alliberaven els nostres desigs lascius en un vell sofà d’un apartat.

Aquesta passió, aquest deliri quasi sense paraules, només les lletres dels tangos, va durar tres mesos. Vaig deixar passar diferents naus sense enrolar-me. Vivíem, l’un de l’aire que respirava l’altre. Els meus sentits i els meus pensaments eren captivats per l’Elena. Sí, Elena era el seu nom.

Ho vaig saber l’últim matí de la nostre passió. Al despertar-me vaig trobar una nota damunt del coixí. Només deia:

El meu marit em reclama.
Ets el meu amor.
Elena

Vaig embogir, vaig rodar perdut pels molls sense esmà. Em vaig emborratxar a consciència fins no saber qui era jo. Finalment un contramestre em va trobar i em va embarcar. Vaig estar confinat en una cabina fins que vaig recobrar la cordura.

Van passar força anys abans que tornés a desembarcar al port de Buenos Aires. Quan hi arribava preferia sempre quedar-me a bord, fent feina de reparacions i control de màquines, que posar els peus a terra argentina. Mai més la vaig tornar a trobar.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: