LA MANSIÓ TRÀGICA

Quin horrible misteri regnava en aquella casa que alterava el sentit comú dels seus habitants. Només havia vingut per treballar però, la malaestrugança de la mansió era tan viva, que solament al trucar i esperar una poca estona, a l’obrir-se la porta, les meves cames van tremolar.

Un senyor amb cara de fàstic i veu fosca en va preguntar el nom i quina era la causa de la meva visita.
Li vaig contestar.
 Em dic Liliana. Soc la nova assistenta personal de la senyora Leonor i el seu fill, segons crec, Albert.

Va respondre’m amb veu bastant més seca que l’anterior.
 Passi, soc el Josep. Com veu al mateix temps soc el porter, el majordom i el criat, tot d’una peça. També, en alguna ocasió, faig de xofer. La Rebeca, la meva dona, fa de majordona, cuinera i donzella. Com pot veure, poca gent a treballar. Només les coses imprescindibles. Si us plau, miri d’embrutar el menys possible i, si pot ser ho neteja, vostè mateixa. Anem curts de mans. Avisaré la senyora de la seva presència. L’esperava ahir.
 És que m’ha estat impossible els trens, l’autobús ...
 A mi no m’ha d’explicar res. Guardi-s’ho per a la senyora.– va dir tallant grosserament les meves explicacions.

Va marxar per un passadís que donava a unes escales. Al cap d’una estona, bastant llarga, va tornar a aparèixer al meu darrere, sense fer cap soroll.
 La senyora està ocupada amb el seu sopar. M’ha dit ,que més val que la vegi, demà al matí. Passi, li ensenyaré la seva habitació, perquè deixi la bossa i, vingui a sopar a la cuina.

Aleshores va mirar el rellotge de peu de la sala i va moure en cap en senyal de disgust. Murmurà unes paraules dient: soparem tard i fred.

Em va acompanyar fins una habitació de la primera planta. Era una gran sala, alta de sostre i freda. Una petita finestra donava a un pati entre parets. Vaig deixar la meva bossa i, el vaig seguir fins a la cuina.

Si l’habitació era freda la cuina, malgrat el foc, tampoc era gaire calenta. L’escalfor de les vermelles flames, quedava apaivagat per un molest corrent d’aire, que entrava per un porticó de la finestra. La Rebeca, cuinera i altres càrrecs va posar-me al davant una escudella amb una sopa sense gaire substància. Vaig observar amb enveja un entrepà que és menjaven, tant l’home com la dona. Al veure la meva mirada famolenca, la Rebeca, tan seca i estirada com el seu home, em va dir, assenyalant l’entrepà;
 Ens el paguem del nostre sou. La senyora és una escanyapobres. Quan acabi, netegi el plat i vagi.se’n a dormir, que de feina demà no li’n mancarà.

Al matí vaig pujar a veure la senyora Leonor. Si els criats eren secs i antipàtics, resultava que eren la joia de la corona. Tombada al llit, no feia cap bony que pogués mostrar la silueta del seus cos. La cara grisa i els ulls negres amb una vivor de serpent. Una perruca mal posada, emmarcava un rostre, que potser fa molts anys, podia resultar mig atractiu. Els seus llavis es movien despectius. Com si el que veia al seu voltant no servís per a eres. Només veure’m, va dir emprenyada.
 L’esperava ahir! Com vaig quedar amb l’encarregat de vostès. Per tant, del seu sou em descomptaré la meitat, per manca de puntualitat.
 Però, vaig arribar ahir al vespre. No em pot fer això.
 Em sembla, Liliana, que vostè durarà molt poc en aquesta feina. Potser començaré a escriure una carta perquè m’enviïn algú més competent. Veurem com va la resta del dia. Vagi a buscar l’Albert.

Vaig sortir del dormitori de la senyora plorant i, aguantant-me les llàgrimes vaig anar a buscar el noi, a la cuina. El noi no era cap noi, era un homenàs gros i cepat que en veure’m, es va llençar damunt meu, com si em volgués violar. Els seus ulls sanguinolents mostraven el seu desig. Sort en vaig tenir en aquesta ocasió del Josep, que li va donar una manotada al cap, que el va fer asseure’s. Esparverada, vaig indagar:
 Sempre és així?
 No! - va respondre la Rebeca. - Avui té un bon dia. Només ha destrossat una nina i matat el gat. Té dies, molt pitjors. Perquè creu que les noies no duren gaire. Sempre n’hi ha de noves.

I els dies van anar passant i, cada cop em trobava més a disgust en aquella casa. La senyora, postrada en el seu llit, només feia que escridassar-me contínuament reclamant els meus serveis. Les úniques paraules, que vaig escoltar dels seus llavis, eren que em posaria al carrer sense cobrar. I que em rebaixaria el sou. Que aviat per servir-la, encara li hauria de pagar.

Vaig adonar-me que la parella de servidors, escatimaven tot el que podien per fer-se un bon racó. Com que pensaven, que jo li ho diria a la senyora, en maltractaven amb el menjar i, també en idear noves regles, per fer–me més desagradable la vida.

Vivia, entre els uns i l’altra terroritzada. Fins i tot, demanava al bon Déu, a l’anar-me’n a dormir, què l’endemà fes el necessari per no haver de viure més. Els malsons m’acompanyaven tota la nit.

Si escoltava algun crit a la nit, sabia que l’homenàs faria tot el possible per ficar-se en la meva cambra, amb el seus llavis plens de bavalles i el seu somriure infantil. En anar a dormir tancava la porta amb clau i posava davant seu, un gros i pesant armari, com a segona barrera.

Malgrat tot, alguna vegada de dia s’havia escapat i, me l’havia trobat en els passadissos. El sentir les seves passes rere meu em feia córrer esporuguida. Una tarda en arribar a una raconada del passadís vaig notar el seu respirar lent i anguniós. Vaig poder esquivar les seves mans, que em volíem agafar.

Vivia en completa intranquil•litat. La senyora Leonor cada cop més exigent i omplint-ne d’improperis i de maltractaments. Els servents, cada cop posaven menys menjar en el meu plat i, cada cop eren més opressors. El desgraciat, que sempre em perseguia. Això era la meva vida diària. Fins que, va arribar el dia que ple de por i de temor, el meu cervell no va aguantar més tan grans ofenses i, es va capgirar. Aleshores, la bruixa dolenta vaig decidir ser jo. No tenia cap més opció, sinó que fugir.

A l’Albert, l’homenàs, pobre noi encara penso, malgrat la por que em feia, el vaig reduir a base de pallisses. El temptava i, llavors, quan creia que m’havia fet presonera, li donava tants cops, que el seu pobre cervell no podia assumir el que li passava. La seva habitació, estava plena, per la seva medicació de tota classe de píndoles, calmants i narcòtics. Fins que una nit... Vaig decidir passar a l’acció.

Li vaig donar una gran quantitat de calmants. Encara me’n van sobrar, per en un descuit, omplir el menjar dels servents. A la senyora, només, com vaig veure en una pel•lícula de Dràcula, li vaig clavar un ganivet enmig del pit. No vaig trobar cap cosa que pogués fer de la mítica estaca. Va ser tan ràpida, la seva mort, que em vaig penedir de no clavar-li en un altre lloc, menys vital, perquè fos més lenta.

"La Liliana va cavil•lar força estona abans de preparar l'equipatge. No calien gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se, poc més que roba interior i una muda de recanvi ... Ara només li calia posar-se l'abric i amagar-se els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se en la nit al sortir d'amagatotis pel jardí."

Quan sortia per la porta vaig complir el meu darrer desig. Tremolant de cames, com el dia que vaig arribar, vaig rebentar uns bidons del combustible del cotxe. Hi vaig llençar uns draps encesos. Vaig tancar la porta amb clau. Des del jardí, vaig veure com aquella casa endimoniada i, els seus habitants, quedava tot reduïda a cendres.

Mentrestant jo esclatava de riure. Va recordar-me el dia de Sant Joan en el meu estimat poble.

Miquel Pujol Mur