Somiar que ets un Playmobil

Mai has somiat amb viure en un món perfecte? Com en algunes pel·lícules. L’acció es desenvolupa en el lloc idoni; la música sembla acaronar als personatges; aquests fan servir les paraules perfectes, ni una més, ni una menys; la llum del sol adquireix un valor irreal amb la seva perfecció i tot encaixa com si fos un trencaclosques.
Obres la finestra i el món brilla, beus aigua d’un rierol en el què pots veure reflectit el teu rostre sempre jove, l’aire rellisca delicadament a la teva pell i tots els teus sentits s’emborratxen amb un centenar d’aromes.
Els teus veïns, estranyament semblants a tu, somriuen i et saluden quan passes al seu costat. Descobreixes una nova ciutat que mai havies imaginat. No hi ha bancs que et sagnin amb hipoteques injustes. Els centres penitenciaris s’han reconvertit en escoles de dansa perquè ja no hi ha delinqüència i a tothom li ve de gust ballar. Els embussos de trànsit són cosa del passat ja que, els dies eternament primaverals, conviden a passejar i a oblidar el cotxe.
Els informatius de televisió tan sols parlen de que les impremtes estan desbordades: la gent té tant temps lliure que tothom vol llegir. La medecina ha aconseguit vèncer a totes les malalties. Moltes companyies d’assegurances han fet fallida i els seus treballadors s’han reconvertit en artistes. Ningú té por de cap risc. De fet, ningú té por. No hi ha impostos. Els partits polítics han desaparegut. Ningú administra els teus diners perquè ja no són necessaris. Tots els desitjos estan plenament satisfets. No hi ha rics, ni pobres, ni guapos, ni lletjos. Tots som iguals en la diferència. Iguals al veí, igual a l’amic. Igual a la mateixa persona que érem trenta anys abans. No existeix el passat, ni el futur, perquè tothom pensa en gaudir del present. Aquest és el món que somnio quan crec que sóc un playmobil.
Després desperto i veig el mirall. Odio els miralls. Algú hauria de prohibir-los. O, al menys, hauria de constar alguna advertència en els miralls, igual que en els paquets de tabac: les autoritats sanitàries adverteixen que l’ús del mirall és perjudicial per a la seva salut. No ens enganyem: tan sols els borratxos, els nens i els miralls diuen la veritat.
Cada dia em desperto, acudeixo a la cita diària amb el mirall i allà pateixo la col·lisió amb aquell maduret somniador, propietari d’uns ulls com balons de futbol i un cabell amb ànsies de desertar, disposat a menjar-se el món, però que després espera que sigui el món qui provoqui els canvis que hauria de provocar ell mateix. Mirallet, mirallet… qui és el més imbècil del món? Mirallet, mirallet… per què tan sols et preocupa el que es veu amb els ulls? Mirallet, mirallet… vés-te a la merda!
A vegades, quan passejo pel carrer, em descobreixo reflectit en un aparador. Llavors noto que sóc allà, que existeixo, que ocupo un petit lloc en aquest oceà de gent anònima. No puc evitar aturar-me i simular que miro l’interior de l’aparador. Únicament jo sé que els meus ulls busquen el reflex al vidre. Miro la imatge distorsionada que tinc a pocs centímetres davant de mi i m’adono que no sóc invisible. Tinc un cos, un rostre, em moc i el meu reflex també ho fa, somriu i m’imita, em giro i el meu alter ego també es gira. Tanmateix, és la meva imatge pública: un petit percentatge del que en realitat sóc. Però, què conforma tot allò que no es reflexa en un vidre? Què resta quan a les persones li treus la seva imatge? Quan no hi ha bellesa, ni lletjor; quan no hi ha gestos ni mirades que revelin nerviosisme o incomoditat; quan ni tan sols tenim sons d’una veu que tradueixi estats d’ànim. Doncs tenim a un playmobil en un món d’humans imperfectes. Per aquesta raó, m’agrada somiar que sóc un playmobil.