Cercador
Soldats
Un relat de: Sergio Arnau Arándiga- Compartir:
Sota el cel els núvols grisos pronosticaven un moment difícil. Eren núvols densos i durs, sense pietat, amb força llançaven les seues llàgrimes. Potser els núvols no eren el que deien al col·legi, potser no estaven compostes d'aigua, partícules i gasos, sinó que eren ànimes que pujaven i es quedaven ahí, veient el món en el qual han viscut i del qual mai més gaudiran. Però açò eren moltes suposicions per a fer-se entre metralla, bales i magranes. En una petita trinxera es trobaven dos soldadets, valentes i durs. Atacaven i injuriaven amb tenacitat i fermesa als humans enemics. La seua situació es va mostrar insostenible; després d'un atac enemic es van protegir en la trinxera. Les seues respiracions estaven accelerades, la brutícia cobria les seues cares i la tristesa de sentir l'alè de la Mort en el clatell.
-Que poc ens queda -va dir amb to pessimista Pau.
-Sí -va contestar tristament Jordi.- Recordes aqueixos dies pels carrers de València? Les nostres besades, carícies i desitjos impossibles? Que gran era tot llavors, quan el cel era blau i el sol ens bronzejava en la Malvarosa; quan ens assèiem en un banc a menjar pipes sota el sol mediterrani...
-Com no vaig a recordar el més feliç de la meua vida...
El moment va unir als dos amants en una besada sincera, va durar pocs segons però entre les bales, la pluja i el foc va semblar tota una eternitat.
No vull que muires -va afirmar Pau.- Correré cap als soldats i el teu podràs fugir mentre els distrac.
-No podria viure així.
-Has de fer-ho per mi, ens reunirem en el cel.
-Maleït innocent, crees que Déu ens deixarà entrar en el cel? -va ironitzar Jordi.
-No et preocupes, farem de l'infern el nostre cel.
Tot seguit Pau va saltar de la trinxera i va córrer cap al bàndol enemic, sense temor i convençut del que feia. Les bales no van tardar a obrir les primeres bretxes en la seua pell, fins que després de 9 forats en el seu cos, va caure. Mentre moria va dibuixar un somriure en la seua cara i va dir, et vull, corre, farem de l'infern el nostre cel. Després de pocs segons va morir. Metres, arrere, en la trinxera, jeia el cos de Jordi, mort, mort des d'abans que morira Pau.
-Que poc ens queda -va dir amb to pessimista Pau.
-Sí -va contestar tristament Jordi.- Recordes aqueixos dies pels carrers de València? Les nostres besades, carícies i desitjos impossibles? Que gran era tot llavors, quan el cel era blau i el sol ens bronzejava en la Malvarosa; quan ens assèiem en un banc a menjar pipes sota el sol mediterrani...
-Com no vaig a recordar el més feliç de la meua vida...
El moment va unir als dos amants en una besada sincera, va durar pocs segons però entre les bales, la pluja i el foc va semblar tota una eternitat.
No vull que muires -va afirmar Pau.- Correré cap als soldats i el teu podràs fugir mentre els distrac.
-No podria viure així.
-Has de fer-ho per mi, ens reunirem en el cel.
-Maleït innocent, crees que Déu ens deixarà entrar en el cel? -va ironitzar Jordi.
-No et preocupes, farem de l'infern el nostre cel.
Tot seguit Pau va saltar de la trinxera i va córrer cap al bàndol enemic, sense temor i convençut del que feia. Les bales no van tardar a obrir les primeres bretxes en la seua pell, fins que després de 9 forats en el seu cos, va caure. Mentre moria va dibuixar un somriure en la seua cara i va dir, et vull, corre, farem de l'infern el nostre cel. Després de pocs segons va morir. Metres, arrere, en la trinxera, jeia el cos de Jordi, mort, mort des d'abans que morira Pau.
