Soc viva

Sóc viva


Va passar aquesta Setmana Santa. Era dimarts i la Júlia s’havia quedat a Sant Cugat per treballar mentre en Pere i els nens eren a L´ Escala, a casa dels sogres, de vacances.
El matrimoni de la Júlia era com els de moltes parelles desprès de fer 13 anys de casats, era, com dir-ho, sense xispa. S’estimaven i tenien dos nens, l’Aleix i la Berta, lo millor del mon, però tenien una relació monòtona i rutinària, però que es podia fer per canviar?. És fàcil escoltar als psicòlegs quan parlen de les relacions matrimonials quan s’entra en la monotonia del dia a dia però que es pot fer si tots dos treballen i van de bòlit tot el dia, lo just que quan arriba la nit estan baldats i ja no diguem el cap de setmana. Sí que és veritat que de vegades feien alguna escapadeta de cap de setmana sense nens però tampoc massa sovint.
La Júlia treballava a dos llocs diferents. Feia 4 anys que era la directora financera d’una petita empresa de Rubí amb greus problemes de tresoreria i a més a més dos cops a la setmana anava, durant 3 hores a una petita inmobiliaria i promotora a fer-los la comptabilitat i així es treia un sobresou força ben pagat .
Justament aquells dies, la empresa de Rubí tenia de fer front a uns grans pagaments, i abans de deixar l´ empresa en mans del propietari i que com ja li havia dit més d´ un cop, - no et preocupis, fes una pilota i després ja ho solucionarem, - ella, com a responsable i treballadora que era preferia estar uns dies fent de “Rodríguez” i solucionant els problemes de l’empresa que anar-se’n de vacances a casa dels sogres. Ja li estava bé la idea. Treballava, i a l´ hora , tal i com deien les seves amigues, feia una cura de “desintoxicació” de criatures i de marit. De fet, ja havien quedat amb en Pere que Divendres Sant, cap al migdia, quan tothom marxes de vacances ells anirien a contra corrent i tornarien cap a casa.
Eren les vuit del vespre quan la Julia va sortir de treballar de l’immobiliària i es dirigia a buscar al cotxe, quan va passar davant d´ un bar. El Vinitum, era un local molt acollidor, petitó i coquetó amb unes sis mini taules il•luminades amb llums d´ espelmes i una petita barra on podies degustar una copeta de vi amb tranquil•litat. Sempre li havien vingut ganes d´ entrar-hi però per allò d´ entrar sola en un bar no ho havia fet mai, però aquell dia ningú l’esperava a casa, per tant es va decidir a entrar.
A aquella hora no hi havia ningú i menys en vacances de Setmana Santa.. Va seure a una taula, va agafar el diari i va demanar una copa de vi negre. El barman, que era el propietari, dominava de vins i li va recomanar un Penedès de criança. Un vi olorós, un pel fort al primer tast però alhora suau, lo just per anar bevent de mica en mica sense tenir de menjar res. Al cap d’uns moments van entrar dos homes. Van saludar amb un bona nit a tothom i van seure a la taula de davant. Uns d’ells era l´ alcalde de Sant Cugat, l’Emili Ballés i l’altre no li sonava de res.
Encara que la Julia feia veure que llegia el diari, ella al igual que totes les dones, estava més pendent de la conversa de l´ alcalde que del que deia el diari. De totes formes el local era tan petit que era inevitable no sentir la conversa.
Pel que sembla tenien una reunió a la seu de CiU que era 3 cases més enllà i abans havien anat a prendre alguna cosa i parlar del perquè en aquestes darreres eleccions hi havia hagut tanta abstenció.
L’altre home li explicava a l’Emili Ballés la seva teoria de l’abstenció i mentre l’alcalde l’escoltava una mica incrèdul, la Julia no va poder més i es va posar al mig de la conversa.
- Això que dius es una tonteria, va dir ella. Jo concretament, soc una de tantes persones que ha decidit no anar a votar, i no és per lo que tu estàs explicant.
Ells dos es van girar i el barman va fer un petit somriure. Ara si que s´ havia adonat que s´ acabava de posar en una conversa que no era la seva, però encara que sembles sorprenent a cap dels dos els hi va importar. El contrari, es van interessar per la seva opinió i pels motius de la seva decisió. Tots tres van començar a xerrar, com si fos una tertúlia radiofònica cada un amb la seva opinió quan el telèfon de l’alcalde va sonar.
- D’acord, va dir ell, ara vinc. I va penjar.
Es va aixecar i mentre s’escossava per ser massa tard i arribar a des temps a la reunió de la seu del seu partit li va donar la mà a la Julia acomiadant-se i convidant-la a quedar un altre dia per saber més coses del que pensava i dirigint-se a l’altre home li va dir:
- Tu convides i ens veiem demà.
- Segur?, va dir l’altre home, et tocava a tu aquest cop convidar.
L’alcalde va riure, i va dir adéu amb la mà mentre tancava la porta.
La Julia va mirar el rellotge, ja eren les nou passades i va fer el gest d’anar a pagar la seva copa, quan aquell home li va dir que ni parlar-ne, que ella també estava convidada.
Van sortir plegats del bar i el mòbil d´ ella va sonar. Eren els nens i en Pere que volien parlar i saber com li havia anat el dia. Quan va penjar i abans que ella pogués acomiadar-se ell ja l´ estava convidant a sopar al Matilde que era al costat.
Era la primera vegada des que estava amb en Pere, que un altre home que no fos el seu marit la convidava a sopar a ella tota sola.
Per uns instants va pensar en no acceptar l´ invitació però sense adonar-se’n ja estaven entrant junts per la porta i seient en una taula.
- Bé, va dir ell, poder que ens presentem. Em dic Miquel
- I jo Júlia, va dir ella i van començar a parlar com si es coneguessin de tota la vida.
Ell li explicava que coneixia l’Emili, l’alcalde, desde l’escola. Eren molt bons amics desde que havien anat junts a l’escola i desprès d’estudiar a la universitat ell va anar a treballar als EEUU, i de tan en quan venia per veure a la seva família, pares, germans, nebots i amics. No era casat i desde feia uns dos mesos ho havia deixat amb la seva companya americana, la Jane, una noia 15 anys més jove que ell.
Era la una de la matinada quan es van adonar que ja no quedava ningú i els cambrers començaven a marxar. En Miquel va convidar a la Julia el dia següent a les quatre de la tarda a una reunió que tenia amb l’alcalde per seguir de prop unes visites que tenia de fer i explicar-li que és el que feia malament com a polític.
Pel que semblava en Miquel era, a més de ser un bon amic de l’alcalde, una mena d’assessor extern que li oferiria una visió més americana de les tendències de vot i com podia aconseguir-les.
No s’ho va pensar dos vegades i allà era ella, a les quatre en punt a l’ajuntament amb el Miquel i junt amb l’alcalde i el seu seguici van anar a una inauguració d’una botiga del poble, a un casal d’avis i a una exposició de fotografies de l’estació de ara feia 30 anys.
En cap moment en Miquel va deixar sola la Julia, i mentre caminaven anaven comentant la jugada.
L’endemà, tots plegats eren a la Bolera dinant tots junts, ella, en Miquel, l’Emili, i dos membres més de l’alcaldia. La Julia estava engrescada en la conversa, evidentment sempre portant la contrària a tothom. Ella ja s’havia adonat de les mirades que de tan en tan li feia el Miquel, però com a tota dona que s´ apreciés no li molestava gens, el contrari li agrada, i molt.
Tots es van acomiadar i la Julia va acompanyar al Miquel cap a l’estació tot xino-xano.
No sap com però ella era dins dels ferrocarrils dirigint-se a casa del Miquel a Vallvidrera. Per segona vegada estava fent una cosa sense donar-se compte ni pensar-ho.
En Miquel tenia un àtic a Vallvidrera. Era on vivia quan no estava als EEUU. No era gaire gran, dos habitacions i una cuina tipus office que donava a un saló amb unes vistes espectaculars a Barcelona. No era un pis de disseny però la decoració li agradava molt.
La va convidar a una copeta de vi i mentre ella estava asseguda a la barra de la cuina ell estava preparant el sopar. Un cop li va servir una segona copa de vi li va donar un petó als llavis.
Ella s el va mirar i li va respondre amb un altre petó. Es va fer un petit silenci.
- No sé si podré, va dir la Julia.
- Perquè, va respondre ell.
- Soc casada, tinc dos fills i marit i mai li he estat infidel .
Es va produir un altre moment de silenci.
Mentre ell li donava suaument petons al coll sense tocar-la, ella li va xiuxiuejar a l’orella
- El meu cos demana més però el meu cap diu que no ho he de fer.
Les mans d´en Miquel ja eren a l’esquena de la Julia, mentre li donava més petons. Aquest cop eren uns petons més apassionants. La respiració d’ells dos cada cop era més sobtada. El Miquel li va treure el jersei i ella li va descordar la camisa. Havia començat una passió desbordada. Era una bogeria. Ell la va començar a besar per tot el cos, com si no volgués deixar cap lloc sense petons i ella estirada allà a terra s’ho deixava fer tot. El seu cap no pensava en res, només en gaudir d’aquell moment. Es tocaven i es besaven apassionadament, com si els hi faltes temps. Ella es va posar sobre ell i va començar a balancejar mentre ell li tocava els pits. Cada cop el moviment era més ràpid i la respiració més forta. Tan ell com ella van començar a cridar de plaer com si mai haguessin arribat a l’orgasme. Es van abraçar mentre els seus cossos estaven tots molls de suor i van caure estirats un al costat de l’altre extasiats, cansats però a l’hora satisfets plenament.
Van començar a parlar i a riure de lo salvatge que els hi havia semblat aquell clau. Eren ajaguts al terra, despullats, bevent vi i picant una mica de formatge, olives, embotits i pa.
Només feia dos dies que es coneixien però era com si fos tota la vida. Hi havia una afinitat i una atracció tan perfecta entre els dos que era impossible imaginar s’ho.
Desprès d’una estona, ell li va comentar que encara que estar ajaguts al terra era molt romàntic, que li semblava anar al llit i estar més còmodes. Ella tot rient i aixecant-se li va comentar que això només passava a les pel•lícules, que no hi ha res millor que passar la nit sobre un llit i més si és tracta de dormir. Van tornar a fer l’amor, aquest cop sense tanta passió però amb la mateixa satisfacció que abans.
A ella ja li hagués agradat tornar a fer l’amor, però no ens enganyem, un home als 46 anys i sense fer servir ni viagres ni res no podia tenir la mateixa energia d’un noiet de vint anys.
L’endemà al matí quan la Julia es va despertar en Miquel era al seu costat en el llit mirant-la sense dir-li res, sense fer soroll per no despertar-la. Tos dos es miraven fixament als ulls però no es deien res. La mirada ho deia tot.
Era Divendres Sant i en Pere arribaria al migdia a casa amb els nens. Tots dos ho sabien. Sabien que allò que havia passat i estava passant no es tornaria a repetir mai més. Ella tornaria a casa com si res no hagués passat però amb un record viu, i ell tornaria els EEUU, pensant que era la dona de la seva vida, però que mai la podria tenir.
Ell es va aproximar i la va començar a besar. Ella li corresponia plenament. Aquest cop, l’historia es repetia però de forma diferent. Ja no era una cosa salvatge, el contrari era tendre, molt tendre i profund. Es tocaven un a l’altre com si volguessin memoritzar totes les parts del cos. Sabien que aquesta historia s’estava acabant i volien aprofitar l’últim moment. Havien fet l’amor per ultima vegada.
Desprès d’estar una bona estona estirats el llit, la Julia es va aixecar i es va començar a vestir. Ell la mirava. No podia parar de mirar-la. Sabia que qualsevol cosa que digués no tindria sentit.
Un cop vestida, es va aproximar al Miquel. No deien res cap dels dos. Amb una llàgrima als ulls la Julia li va fer un petó als llavis. No es van dir adéu, ni fins un altre, ni ens trucaren. Res de res. La Julia va anar cap a la porta, la va obrir i sense girar-se la va tancar de cop.
Sabia que el que havia passat aquells dies no ho podria explicar a ningú, només ho sabia ella.
Mentre era dins del ferrocarrils tornant cap a casa va tenir una sensació. Un sentiment que l’omplia i li donava força. Va somriure i va pensar. Sóc viva.