Cercador
Sóc un rodamón
Un relat de: esther monzó peris- Compartir:
Em dic Joan i tinc l'edat suficient per saber que no pertanyo enlloc. No tinc família ni amics. No tinc diners tan sols em tinc a mi mateix.
Us preguntareu com he arribat a estar paral.lel al sistema. Submís, sentat i sense ningú que m'acaroni ni em digui les bones nits. Veig la gent mundana vestida segons el sistema, que parla segons el sistema, que menja i beu normal, que va a estudiar, a treballar... tot normal.
El meu pare era un alcoholic que matà ma mare però no ho aconseguí amb mi. Cada dia de la meva vida penso perquè no vaig salvar a ma mare, perquè no estava despert en plena matinada. El cert és que no em vaig assabentar de res fins que la claror del dia em va despertar. Còm podia estar dormint plàcidament mentre el meu pare va cometre el crim? Encara avui me'n faig creus. L'últim que sé d'ell és que està a la presó. Per mi ell és el que està mort i ma mare està en mi sempre.
Quan veig una dona sempre penso que és ma mare que es gira i em mira i em fa petonets a la galta. Sóc un rodamón per la pèrdua de ma mare. Sempre, quan veig un nen pel carrer de la mà de la seva mare... en realitat és l'únic moment que sento goig pel que veig al món. La resta de gent em són igual. Agraeixo que la gent em dongui. Tothom que s'acosta a mi sap perquè sóc on sóc. Un cartell sempre m'acompanya. Quantes vegades m'han dit "ho sento" i m'han donat menjar o diners. Jo arronso el cap però sempre... sempre vull alçar-lo però és tal el remordiment que tinc per no haver pogut salvar a ma mare que no puc comunicar-me. M'he convertit en un ésser antisocial. No tinc ni un gos al meu costat. Em castigo en la més tenebrosa soletat.
En fi, no sé quan de temps passà fins que un dia, no sé si Déu, o jo mateix o bé els dos vam quedar en pau i vaig somriure a un nen; podria ser jo en el passat, en aquest cas era un nen que passava pel carrer, em vaig alçar i vaig notar el món. No sabia on anar ni on tirar i vaig preguntar a un mosso on podia anar una persona com jo i ell em guià i per primer cop el mot "sistema" i el que implica anava amb mi de la mà i vaig aconseguir viure com la majoria de la resta dels mortals. Tenia feina, llar i la meva dona a qui veneraria per la resta de la meva vida. La meva dona, la meva reina, el meu tresor.
Us preguntareu com he arribat a estar paral.lel al sistema. Submís, sentat i sense ningú que m'acaroni ni em digui les bones nits. Veig la gent mundana vestida segons el sistema, que parla segons el sistema, que menja i beu normal, que va a estudiar, a treballar... tot normal.
El meu pare era un alcoholic que matà ma mare però no ho aconseguí amb mi. Cada dia de la meva vida penso perquè no vaig salvar a ma mare, perquè no estava despert en plena matinada. El cert és que no em vaig assabentar de res fins que la claror del dia em va despertar. Còm podia estar dormint plàcidament mentre el meu pare va cometre el crim? Encara avui me'n faig creus. L'últim que sé d'ell és que està a la presó. Per mi ell és el que està mort i ma mare està en mi sempre.
Quan veig una dona sempre penso que és ma mare que es gira i em mira i em fa petonets a la galta. Sóc un rodamón per la pèrdua de ma mare. Sempre, quan veig un nen pel carrer de la mà de la seva mare... en realitat és l'únic moment que sento goig pel que veig al món. La resta de gent em són igual. Agraeixo que la gent em dongui. Tothom que s'acosta a mi sap perquè sóc on sóc. Un cartell sempre m'acompanya. Quantes vegades m'han dit "ho sento" i m'han donat menjar o diners. Jo arronso el cap però sempre... sempre vull alçar-lo però és tal el remordiment que tinc per no haver pogut salvar a ma mare que no puc comunicar-me. M'he convertit en un ésser antisocial. No tinc ni un gos al meu costat. Em castigo en la més tenebrosa soletat.
En fi, no sé quan de temps passà fins que un dia, no sé si Déu, o jo mateix o bé els dos vam quedar en pau i vaig somriure a un nen; podria ser jo en el passat, en aquest cas era un nen que passava pel carrer, em vaig alçar i vaig notar el món. No sabia on anar ni on tirar i vaig preguntar a un mosso on podia anar una persona com jo i ell em guià i per primer cop el mot "sistema" i el que implica anava amb mi de la mà i vaig aconseguir viure com la majoria de la resta dels mortals. Tenia feina, llar i la meva dona a qui veneraria per la resta de la meva vida. La meva dona, la meva reina, el meu tresor.