Sobreviure a la bogeria

Sol vas arribar i plegats vam visitar aquella tarda d'hivern, varem compartir aquells moments de solitud i d'aquesta forma varem aprendre a viure l'un amb l'altre. No ens podíem oblidar, ni tan sols podíem deixar d'estimar-nos. Anàvem al pla, un lloc especial, on la màgia t'envolta i l'infinit temps s'atura. Un indret per reflexionar, i on provàvem de definir la lluna, i robar les estrelles que ens esperaven penjades al cel.
Restava amb la mirada perduda, només escoltant la teva respiració, intentant fugir de l'horitzó, a qualsevol lloc on res arribi, on només nosaltres bateguem i compartim tantes nits de lluna plena i cel estrellat, vents insofribles i imatges inoblidables. Tantes sensacions i moments de plaer.
Tenia por de tancar els ulls, quan les meves pensants parpelles es cansaven i deien prou, provava de mirar de cara als aspectes que ens colpien a cada pas. Però, cada vegada que aclucava els meus ulls, uns ulls que desprenien una melancolia encantadora, l'endemà em llevava amb el record del passat i enyorava la nit en que les nostres vides es van creuar, i frisava perquè tot tornès a començar.
Tot i això, el nostre lligam es va deteriorar amb la mateixa rapidesa amb la que nosaltres ens marcíem, al ritme amb que el sofriment marceix l'amor.
Desitjava tornar a qualsevol lloc que ens fes tornar la ment enrere i creure que estàvem al pla, escenari de primers amors, sustent per qualsevol montblanquí. Qualsevol lloc que em fes retrocedir en el temps i arribar a la meva joventut; quan pujàvem, rèiem, xerràvem i ploràvem m'entres aquest enorme escenari ens protegia.
Va arribar un dia que perduda en mi mateixa, cansada de sanglotar i embriaga de les meves llàgrimes em vaig oblidar de pensar i vivia morint, gestant avui les misèries del demà.
Volia sobreviure a la por de viure sense tu, sobreviure a aquells moments de disbauxa i amor que varem viure. Tanmateix, ara vull obrir els ulls i no enyorar la teva absència, que tu ja no esdevinguis el cor de la meva vida, vull desprendrem d'aquest pertorbador viatge interior.
M'aixeco emboirada i èbria de somnis, aleshores intento oblidar el que el vam viure i perduda camino cap al no res, que no em porta enlloc, simplement aconsegueixo aïllar-me i fer veure que res passa i ningú es mou, llevat de jo, que dedico el temps a contemplar la vida dels altres i aferrar-me en les meves pròpies llàgrimes. En aquest moments res es pot fer, simplement pujar al pla.
A vegades quan i sóc, darrere meu un horitzó s'estén i m'envolta deixant un xic de superfície on si divisa una escletxa de llum, sembla una vulgar metàfora però aquí em sento bé, la foscor m'envolta com un mal auguri, intentant fer malmetre aquest instant. Sembla que el que el destí s'hagi posat d'acord per tal d'intentar manllevar-me aquests moments de felicitat que només em proporciona aquest paratge, el meu refugi.
M'entres tant, menjo moments freds i glopejo records.
A vegades et recordo, i em recreo en la teva imatge intentant tornar a reviure allò que no vaig voler viure quan podia i en tenia ganes.
Ara em trobo al final de la meva vida intentant oblidar el futur imminent en que m'aboco, finalitzant el procés constant en que cadascun de nosaltres vivim.
Essent víctima del meu propi passat, víctima del records.