Simplement unes paraules

I. El destí

Només trenta matinades d'aixecar la persiana,
córrer les cortines i no trobar-te entre la llum.
Fins que els teus nombres imparells
envaeixin el meu llit, la meva cuina, les meves rajoles
i els dos juguem a creure.
Els destins (perquè són molts, és clar)
sempre van saber que anaves a venir.

II. Mentre el sol mira de reüll

Obrir els ulls - plens de terra de la platja - ,
Quan encara és de matinada; els núvols palpiten i gemeguen,
Acaricien la meva pell amb la seva essència transparent
Que bufa des de fora, i travessa les fines parets
De l'habitació. (Mentre, la llum del sol
Conta les gotes del vespre per a sincronitzar el seu part
Amb les mil gavines que solquen el cel
I parteixen l'horitzó en dues parcel·les: Ahir, i Avui).

III. Tan difícil és poder volar?

Quiet, suspès sobre l'eternitat
Els meus sentits van despertant.
Escoltar els murmuris del rellotge de la paret,
Sentir el pessigolleig dels aspres llençols,
Olorar el cafè mòlt,
Assaborir les restes del malson entre les dents,
Entreveure la llum que bomba les translúcides cortines.
És com néixer. Néixer de nou.
Els meus peus descalços s'estremeixen
Al baixar escales descendents; escales gèlides,
cobertes per una fina capa de gel.
Encara entre bambolines,
Submergit en les tenebres de la nit,
La llum crepuscular brolla del no-res i es trena entre els fins núvols.
Tan difícil és poder volar?

IV. Com beure's un cafè fred

La meva columna vertebral és com una serpentina
Que decora aquesta miserable cadira.
La música de la cullera, és com un dolç apariat.
Els porus admeten la calor excitada del cafè que travessa la meva pell
I l'embriaga, fins tornar-la en una insensible capa
Que solca tot el meu pensar.
En tan sols uns segons sento la luxúria per la meva tràquea.
El cafè que tant eludeixo resulta olorar a canyella i mel.
Un aroma desconegut, un aroma prohibit aquest matí.

V. De nou els teus ulls

El veure matisos bruns
En la superfície espumosa del cafè
És com travessar aquests ulls marrons
Que fa dies vaig observar
Pel cristall batut pel l'escalfor
- respirs i sospirs de pena -
Mes l'única cosa que faig aquestes matinades
És observar els paratges i móns des de la meva finestra.
Mentre empasso el líquid bullint
- Entremaliat, doncs ataca el meu paladar -
M'adono que cadascun dels matins
Que desperto amb llàgrimes en els ulls,
És com beure's un cafè fred.

VI. Potser

Duc només uns instants despert.
I Potser siguin els últims.
Cada instant és un Potser,
Si en uns instants penso que Potser
Mai més pugui viure un instant
Potser serà l'últim instant,
Que Potser pugui viure aquests instants.