Símbols arrabassats

S'acosta un any més l'onze de setembre, el dia en el que tothom es reivindica com l'autèntic valedor de la Pàtria. Tothom a penjar la senyera ! , tothom a cantar - almenys un trosset - els Segadors !.

No costa gens formar part de Pàtries com el Regne Unit de la Gran Bretanya, reduït només a Anglaterra pels qui creuen en coses com : España es una Unidad de destino en lo Universal, que certament costa traduir fins a la mateixa llengua castellana, oi?

Bèlgica, un invent con tants altres, fet per la suma de flamencs i valons, sembla desfer-se per moments; la raó és senzilla : No n'hi ha hagut mai de Belgues !, únicament existeixen en el món real, flamencs i valons; els uns amb vinculacions de llengua i sentiment amb els veïns germànics, i els altres amb els veïns francesos.

Però existeix realment França?, més enllà de catalans , corsos i assimilats, val a dir que el nucli dur, els francesos, descendents dels bàrbars anomenats francs, són una minoria. S'ha de reconèixer però que radical, profundament estulta, i defensora per damunt de tot, dels seus privilegis. I allò de la llibertat, igualtat i fraternitat?, paraules, només paraules!

La mateixa pregunta podem plantejar-la en relació a Itàlia; existeix?; rotundament , no!

Contràriament, la Confederació Helvètica, Suïssa pels reduccionistes que dissortadament trobem per arreu, existeix, creix, i possiblement malgrat les seves diferències, la senten tots plegats com la "casa comú ".

I Espanya?, la pregunta suscita més preguntes; quina Espanya?, la dels toreros i manolas? ; la dels xulos de Madrid?, la dels vestits regionals?; la de vuelva usted manaña?; la de los perros catalanes?; aquestes que són bàsicament una, grande y libre, dissortadament existeixen. La de les persones iguals davant la llei; la del dret a l'ensenyament, la sanitat, la vivenda, aquesta encara no; diuen que properament, però senyors aquesta història ja dura massa!

Ells un any més, s'amagaran darrera dels símbols! ; se'ls faran seus per un dia! Però com l'hàbit no fa el monjo, tampoc la barretina, la senyera, el cant dels segadors , fan un català!

L'11 de setembre és el dia dels qui remenen les cireres, dels qui - literalment - s'unten d'oli els dits; la resta de dies de l'any - amb l'excepció potser també de Sant Jordi - son dies "catalans" , en els que sense símbols, ens toca resistir en l'esperança que també aquí finalment s'imposarà la raó, ja sigui per la via de la divisió [ com a Bèlgica ], ja per la de la cooperació com a la Confederació Helvètica [ Suïssa, si us agrada més ].

Paciència catalans ! ; sembla que trigarà força a arribar el "nostre" juny !

© Antonio Mora Vergés