Silenci

Finals de desembre de 2003, La Garriga.




El silenci m'ha enxampat de sobte tot just en parar el cotxe. Gairebé ha estat un ensurt, desconcertant, com el despertar d'una profunda migdiada. Sense transició entre el soroll i el silenci, s'ha fet un buit tallant que a l'instant he agraït.
Són agradables aquests moments fugissers, tan esporàdics i desitjats. Quietud, calma, assossec. Procuro no fer sorolls. El moviment de la meva mà, que frega el pantaló de pana, em molesta. Sento forta la meva respiració, que intento alentir a la mínima expressió per no destorbar. M'immobilitzo totalment per no trencar aquest moment amb petits remors que en aquell silenci semblen trons esbotzant arbres a tort i a dret. El grinyol del seient, les claus penjades del contacte, el moviment de les parpelles, tot ho aturo. Ni gent, ni cotxes, ni música, ni campanes, ni lladrucs; res, només silenci.
Un breu impàs, només un paréntesi en la vida, ja que aquesta, en un no res, em porta una mostra de la seva existència en forma de nens en patinet a motor solcant la vorera. I el cotxe que passa pel carrer, la parella que parla baixet, la iaia amb el ridícul gos que no para de bordar.
Per un instant, només per un instant, però amb la força d'un llamp, els he odiat.