Sensacions

Els últims passos vers la barana de ferro son els que es fan eterns. Els últims sospirs dels brut aire que expiren els meus pulmons son aquells que m'ajudaran a arribari. Finalment hi arribo. Un cop allà ja no sé què fer. Els sentiments m'impedeixen moure qualsevol part del meu cos. Finalment m'adono que sí. Que puc vèncer el fort llinatge que em manté el cos quiet i tranquil. Ho intento. Primer un dit. Tímidament el moc. Desprès la mà. Vaig donant impulsos que, tot mediocres, donen pas a un moviment singular al braç. Un cop segur de que l'esperit pot fer moure el meu cos deixo d'emetre aquells moviments mediocres del meu braç. Seguidament agafo la part superior de la barana i amb una tranquil·litat sorprenent, primer un peu i després l'altre a la barra metàl·lica que està justament sota la barana.
Els peus nus noten la fredor de la barra i un calfred insistent puja ràpidament per el meu cos, com si una sargantana em puges cos amunt, fins arribar al cap. Aquest fet em produeix un esclat de sensacions, sentiments, i, fins i tot, pensaments. Aquests pensaments però no desperten el meu cap. Tinc els ulls tancats, però no pas els del meu cos, si no els de la meva ànima, és a dir, jo. Els tinc tancats però no pas per les parpelles sinó, per un tel invisible que tinc davant dels ulls. Un tel d'aire. Un tel d'aquest polsim tímid d'aigua que m'arriba de l'esclat de les ones amb les pedres.
L'aire em llepa la cara. D'una forma suau, sensual. D'una manera que em desperta les passions de la vida, una essència del nirvana més elevat, una purificació de l'anima. Aquest aire recorre sense parar el meu front llis, els meus pòmuls marcats, els meus llavis carnosos... I guia els meus cabells com un genet que guia el seu cavall. Però en un moment els cabells se'm mouen esvalotats cap enrera com si aquell cavall guiat pel seu genet es desboqués i no fes cas de ningú.
Allà estic jo, si més no el meu cos. El meu cos, la mar i el cel. El cel la mar i el meu cos. Aleshores amb un impuls decidit, segur de si mateix, instantani aixeco els braços. Els aixeco i els extenc parellament amb l'horitzó. Aquell horitzó que es presenta davant meu. Aquell horitzó que es difumina entre el blau del cel i el blau del mar. Aquell horitzó que finalment i malauradament m'uneix amb el meu cos. Aquell horitzó que obre els meus ulls, ara sí, cap al fons del meu cos. Aquell horitzó que torna a fer brillar i espurnejar els meus ulls de veritables sentiments. Aquell horitzó.
Ara puc veure les veles blanques d'un mon real al que acabo d'arribar. Un blanc natural. Un blanc que es reflecteix amb el mar. Els vaixells s'allunyen de mi. Van caminant sobre aquell mantell blau que es presenta d'avant meu sense que cap entrebanc els destorbi. Segurs de si mateixos.
Aleshores és quan decideixo acabar de pujar a la barana i un cop allí un salt no impedirà que uns segons més tard torni a ser només jo. Que em pugi escapar del meu cos, la meva presó, però aquest cop sí, d'una manera definitiva. A mesura que l'aire m'impulsi amunt podré veure aquesta presó en que estic ara ajaguda allà terra. Al cim de les roques. Com el cos d'un nen petit que no sap quina forma adoptar. Aquell cos que dibuixarà un toll de sang. Un toll de sang vermella que s'anirà barrejant amb la pura aigua del mar. Aquella aigua salada i pura, serà tacada per la meva bruta i espessa sang. I un cop més penso que no puc fer-ho i enretiro els peus de la barana i penso que en aquell moment hi ha algú a l'altra banda d'aquell mantell blau que desfà els moviments al mateix pas que jo els desfaig d'aquí. Un cop els meus peus nus tornen a notar el terra roent que trepitjo aquell home que està a l'altra banda del mantell em somriu i em diu:
-Has fet bé, no embrutis el mar de la teva bruta sang.