Sempre al teu costat

Una esgarrifança em va recórrer l'espinada i tota jo em vaig estremir. Quant em passa això no li dono importància, però aquella havia estat diferent, no em va deixar un bon regust. Em va semblar entendre el perquè però no entenia per on anava i el que em venia al cap no volia que fos veritat.
Alguna cosa no rutllava. Jo seia a la taula que més m'agrada, la petita del racó, de cara al quadre. Passava llargues hores davant del quadre, i sovint passejava pel camí pintat, anava cap a la casa del fons n'agafava el pom de la porta per entrar per fi en aquella casa de la que tantes vegades n'havia imaginat les parets i el què succeïa en entrar, quan de cop, tornava a ser a la taula amb la beguda davant. Havia marxat la imaginació. Una fiblada a l'esquena. Era molt estrany. Notava el dolor com si m'hagués travessat un ferro roent, però encara no hi havia cap ferida que em pogués fer tant de mal.
Necessitava sortir al carrer. Tota pàl·lida i una mica marejada, em vaig aixecar de la cadira, vaig recollir el que tenia per sobre la taula, sense mirar massa el que guardava, i tentinejant vaig sortir del bar. El fred em va fer obrir els ulls: aquell dolor potser no era meu.
No tenia res a l'esquena i una estranya sensació em tenia glaçada. Necessitava buscar un racó on seure per intentar entendre el que passava. Vaig recordar. Un parell de carrers més avall hi ha un portal on no hi entra mai ningú, i està una mica apartat del centre, així que em va semblar el lloc més adequat. Mentre caminava, tot es tornava borrós, el dolor no em deixava pensar amb claredat, les cames em fallaven, i cada vegada em rodava mes el cap. Ja arraulida al portal em va semblar que fugia el ferro i deixava el forat cremant al meu cos, el dolor era constant i se'm feia evident que una part de mi fugia, m'estava abandonant.

Necessitava caminar, que la brisa em refresqués la cara i el cor per allunyar tot allò que tenia al cap, per no recordar en aquell moment les històries i trapelleries, jocs i batalles que havíem fet fa ja molt de temps. Però com més intentava no pensar-hi més sentia que ell era prop. Vaig aixecar els ulls per buscar-lo però no vaig veure res, simplement la buidor de la nit. Em vaig sentir tant sola i alhora acompanyada. El sentia al meu costat i això em feia tranquil·litzar. Ell hi era, gairebé podia sentir que m'agafava la mà. I tenia la certesa que sempre podria sentir aquella força que ell em regalava abans de marxar. També sentia que acompanyava als altres. Animant-nos encara que no el poguéssim sentir. Em vaig dir que intentaria transmetre-ho a qui fes falta per que no ens volia veure tristos. Marxava sense patir, sabent que no se'n penedia de res del que havia fet, tot i no haver acabat moltes coses. No sabria explicar com, ja no hi havia cap dubte, sabia el q passava, el dolor era meu i d'ell, una barreja de dolor i pau. Ell marxava, m'estava deixant, i un estrany vincle feia que, tot i no ser el seu costat, sentís que em deia fins després i jo sentia que el meu far no s'apagava del tot.


En arribar a casa, ell no hi era i el telèfon va sonar. Sabia qui trucava, eren els pares. Sabia què em volien dir: ell havia tingut un accident.

De tant el tant sento una força que m'empeny a fer el que em diu el cor, a fer totes aquelles coses que al cap del temps te'n penedeixes de no haver fet.

gràcies per la força que cada dia m'ajudes a trobar.