Segona oportunitat

Encara no entenc com va començar tot. Era un dia normal: només aixecar-me m'havia discutit amb la Núria, l'ascensor estava espatllat i vaig haver de baixar a peu; com que tenia, per variar, el cotxe al taller, vaig haver d'agafar un "metro" pleníssim i aguantar les empen-tes d'una munió de desgraciats com jo fins que vaig arribar al despatx. La feina no era ni avorrida ni apassionant: la creació d'un arxiu informatitzat d'empleats i clients de l'empresa.
Els programes ja estaven fets, ara calia provar-los amb un arxiu de proves que prèviament s'havia de crear preveient tots els problemes possibles per evitar errors quan l'arxiu fos real i els programes s'executessin "en sèrio". Em vaig asseure davant la pantalla del terminal i vaig cridar la transacció d'altes a l'arxiu. Immediatament va sortir a la pantalla el menú demanant les dades d'un empleat. Com faig sempre que he de crear registres de proves, a "NOM" hi vaig posar el meu: Jaume Soler Garcia. Els següents camps: adreça, telèfon, DNI, edat, estat civil, etc., els vaig anar omplint també amb les meves dades reals. Vaig apretar la tecla "ENTER", i va aparèixer el segon menú: "ALTRES DADES". El primer camp era :"NOM DE L'ESPOSA". I llavors va ser quan la meva vida va fer un gir de 180 graus.
No sé què em va agafar ni perquè ho vaig fer, però en lloc de teclejar Núria Llorens Camps, que és el nom de la meva dona em va sortir: Montserrat Pagès Costa, el del meu veritable amor, la nòvia que es va matar en un accident uns dies abans de casar-nos, la meva companya i amiga des dels deu anys, la que duia dintre seu un fill que mai no va arribar a néixer, la que no havia aconseguit oblidar malgrat el temps passat des de llavors. Tot el que va passar a partir de llavors és completa-ment inversemblant, però real.
Encara no havia acabat d'escriure el nom quan va sonar el telèfon de la meva taula. El vaig despenjar i vaig dir:
- Digui?
- Hola, tresor! Que vindràs a dinar a casa avui?
Quan el cor no se'm va parar llavors, dubto que ho arribi a fer mai. Feia anys que ningú no m'havia dit "tresor" i la veu, malgrat el temps que feia que no la sentia, era, inconfusiblement, la de la Montserrat. Com podia ser? La Montserrat era morta i ben morta. Jo mateix havia tancat el seu taüt després de besar per última vegada els seus llavis glaçats. Havia de ser una broma de mal gust però, qui pot imitar tan bé una veu tan coneguda?
- Que no m'has sentit? O és que encara no t'has despertat? Vinga, que ja és hora!
Indiscutiblement era la seva veu però, si per un miracle, encara vivia, com m'havia localitzat? Feia poc que treballava a l'empresa. A més a més, si realment fos ella, no em parlaria com si ens haguéssim vist feia poc. Així, doncs, convençut que es tractava d'una maleïda broma vaig pràcticament cridar per l'aparell:
- Es pot saber qui cony ets i què dimonis vols?
- Però què et passa? Estàs de mal humor o què? Qui vols que sigui? Sóc la Montse i vull saber si avui vens a dinar a casa o no.
- Doncs, sí, vindré a dinar; vols dir-me l'adreça?
- Realment estàs una mica estrany avui, l'adreça és la de sempre, carrer Gagarin, número 4, segon segona; no hem viscut mai a un altre lloc, que jo sàpiga.
Llavors sí que em vaig quedar de pedra: l'adreça que m'havia dit era la del pis on havíem d'anar a viure en casar-nos. Després de l'accident me'l vaig vendre, em duia massa records, i no n'havia parlat mai amb cap dels actuals amics. Ni tan sols la Núria no ho sabia. No es podia tractar d'una broma: havia de ser real.
Em va venir a la memòria una pel·lícula que havia vist feia poc: "Júlia i Júlia". En ella la Kathleen Turner es troba de cop i volta vivint amb el marit que s'havia matat el mateix dia del casament, amb un fill que ella no ha tingut i amb un amant sortit de no sap on. La pel·lícula té un final dramàtic, i jo no volia que la meva situació, semblant a la del film, també acabés malament. Si realment, pel motiu que fos, la Montserrat era viva, volia que seguís així.
- Jaume, tresor, estic esperant que em contestis. De veritat et trobes bé? Quan has sortit de casa m'ha semblat que feies una cara una mica rara.
Em vaig decidir de cop: l'havia de veure immediatament o sigui que li vaig contestar:
- Mira, no vindré a dinar, prefereixo que em vinguis a buscar i anirem a menjar alguna cosa al Restaurant d'en Pere.
- Com has endevinat que tenia ganes d'anar-hi? A vegades encara em sorprens. D'acord, et vindré a buscar a l'hora de sempre. Pujo o t'espero al vestíbul? Per cert, vols que truqui al Pere per encarregar-li una paella o prefereixes una altra cosa?
Definitivament, havia de ser ella. No havia anat mai amb ningú més al Restaurant d'en Pere. Ningú més no podia saber que la paella que hi feien era la meva debilitat. Li vaig dir:
- Espera'm a baix i sí, truca i demana una bona paella, si et plau.
- D'acord, fins ara, tresor.
- Fins ara.

Em vaig quedar una estona amb l'auricular a l'orella sense entendre res. Em va venir com un rampell, em vaig treure la cartera i la vaig obrir. La foto que hi havia no era la de la Núria; era la de la Montserrat, més gran que com jo la recordava, amb l'edat que hauria de tenir ara i amb un nen al costat que, es veia immediatament, era el fill que havia d'haver nascut feia deu anys. La seva cara era una harmoniosa combinació de la de la Montserrat i la meva. Com es deia? Vaig girar la foto; hi havia una nota, escrita amb lletra infantil, que deia: "Per molts anys, pare. Jaumet". Quan vam saber que la Montserrat estava embarassada vam decidir que el fill es diria Jaume si era nen i Montserrat si era nena: tot quadrava.
Com podeu comprendre aquell matí se'm va fer llarguíssim, no sé si vaig fer res de bo fins que va arribar l'hora de plegar. Així que va ser l'hora, vaig baixar corrents al vestíbul i ELLA ja hi era. Déu meu, com la vaig abraçar! Una tosseta divertida del porter em va fer comprendre que aquell no era el lloc adient per recuperar els anys perduts i vam marxar ben agafats, jo encara amb por de despertar-me i ella una mica estranyada de la meva fogositat en públic.
Mai no he intentat aclarir què va passar, ni què feia la Núria, ni qui vivia al pis on jo recordava haver viscut els darrers anys. Tampoc mai no he comentat això amb ningú. Potser l'explicació més raonable sigui que mai no hi va haver accident, la Montserrat i jo ens vam casar i vam viure normalment fins que, un dia jo vaig tenir un atac d'amnèsia, vaig somiar la meva vida amb la Núria i el meu cervell va agafar-ho com a real. Possiblement, sigui la teoria més acceptable, però jo sé que no és certa. Sense saber gaire perquè, tinc guardat el diskette on vaig posar "Montserrat" en lloc de "Núria", que es quan va començar tot. Potser sigui absurd, però tinc por que, si es destruís, també es destruiria la vida que porto ara i tornaria a la d'abans. No em vull arriscar.